CLAUDI

Oh, mare! Esplícat més clarament, revela’l teu dubte.

VIRGINIA

Escolta una experiència: tu ja sabs que he passat la millor part de la meva vida fent treballs en benefici de la gent del poble…

CLAUDI

Sí.

VIRGINIA

Hi he esmersat un temps preciós, ma joventut riquíssima, prodigada miserablement!

CLAUDI

Miserablement!

VIRGINIA

Sí, perquè ara sento la buydor del temps perdut fent aquest treball inútil…

CLAUDI

Y’l bé que has fet a tantes families pobres?

VIRGINIA

Un día vaig creure que valia alguna cosa fer el bé…

CLAUDI

Y no ha sigut així?

VIRGINIA

Si vegessis com me gira la cara la major part de la gent que he afavorit ab els meus pobres treballs! A ningú agrada deure agrahiment, es una cosa que mata l’estimació natural.

CLAUDI

Però’l bé que has fet a tantes families no’t dona una certa alegría interior?

VIRGINIA

No, el bé no’ns satisfá prou pera recompensar els sacrificis del nostre cor. Ah! quan penso que durant tot aquest temps hauria pogut empendre alguna cosa en profit meu, en el meu profit moral…

CLAUDI

Ets ben egoista, mare…

VIRGINIA

Es necessari, Claudi, perquè m’he convensut que l’idea del bé no sempre porta’l bé dins d’ella.

CLAUDI

Què dius?

VIRGINIA

Aquí tens la qüestió. Pensa que jo no més hi he sacrificat el meu treball, però tu hi vas a sacrificar la teva ánima, el teu cos, tota la teva vida.

CLAUDI

Això es tot lo que m’havies de dir?

VIRGINIA

Sí, això y més. Els teus bons sentiments no t’han de portar a l’abim. En la Rosalía no més hi veus la víctima que cal redimir y en tu’l noble redemptor… no es veritat?

CLAUDI

Sí. Y què hi pots dir tu contra aquests sentiments?

VIRGINIA

No més una cosa: que la vostra unió estará feta per l’altruisme y per l’agrahiment però no per l’amor.

CLAUDI

(Com il·luminat), L’amor!

VIRGINIA

L’únich sentiment que ab tota sa puresa y ab tota sa força pot unir l’home ab la dòna dignament.

(A travers dels vidres se veu venir la Rosalía quan es encara a l’avant sala. Claudi l’apercibeix).

CLAUDI

Mare, la Rosalía!

VIRGINIA

(Dirigintse a la cambra d’en Claudi). No tinch coratge pera rebrela.

(En aquest moment, Rosalía, entra molt serena, molt possehida de la seva missió y ab noblesa se dirigeix a la senyora).

ROSALÍA

No s’en vagi, senyora. Jo porto la pau en aquesta casa.

CLAUDI

La pau!

ROSALÍA

Aquesta nit l’he passada sense dormir, pensant en la nostra unió… per fí, a la matinada, quan la llum ha arribat, m’he cregut veure la rahó de tot…

CLAUDI

Y què?

ROSALÍA

Vinch a donarte l’adeu, Claudi!

CLAUDI

Com! L’adeu!

ROSALÍA

La nostra unió es impossible.

VIRGINIA

(Que havía estat silenciosa y atenta diu ab joya). Impossible!

CLAUDI

Impossible? Per què? Digues…

ROSALÍA

Jo ho sento així y tu també ho sentirás.

CLAUDI

Oh, no!…

ROSALÍA

Sinó avuy demá, un día o altre, un moment, sentirás que en lo mes íntim del nostre cor hi manca l’amor.

CLAUDI

L’amor! Y la mare m’acaba de dir lo meteix!… Es que en el nostre cor no hi van quedar arrels d’aquell gran amor?

ROSALÍA

Son dins de nosaltres com les arrels mortes dins de la terra però d’elles no rebrotará una nova vida.

CLAUDI

Per què ha de ser així si nosaltres volem al contrari?

VIRGINIA

Ah! Claudi! Es el meu dubte!

CLAUDI

Però si ella vol, si jo vull ab tota la meva voluntat…

VIRGINIA

Les nostres idees, tota la nostra voluntat no ressucitará un sentiment mort dins de nosaltres!

CLAUDI

(Aterrat). Sería fatal!

ROSALÍA

(Com il·luminada, prenent ab efussió les mans de Virgínia). Oh! Deu meu! Ara hi veig clar! Ja’m sento deslliurada! Grácies, senyora!

CLAUDI

(Abatut). Es dolorós…

ROSALÍA

(Més afectuosa). Oh, senyora!…

VIRGINIA

Què’t passa?

ROSALÍA

Ara hi veig clar! Quina calma en el meu cor! No sents Claudi com la teva mare ha fet penetrar la llum dins de nosaltres?

CLAUDI

No obstant jo sentía un tal ardor, tenia tanta fe…

ROSALÍA

Sí, tu volies fer una bona obra, la teva idea era hermosa, jo’n sentiré per sempre més l’agrahiment.

CLAUDI

Es cert, ens manca l’amor d’aleshores, d’allá baix…

ROSALÍA

La teva mare ha obert el nostre cor a la veritat. Claudi, d’avuy en avant podem viure tranquils l’un y l’altre.

CLAUDI

(A sa mare). Donchs si les nostres idees y la nostra voluntat no son més fortes que’ls nostres sentiments, ara qui’m retornará la pau de la meva conciencia?

ROSALÍA

La meva vida joyosa en l’aconhortament.

CLAUDI

Y aquell sentiment de la nostra primera joventut que’ns ha donat els instants més dolços de la vida què haurá sigut, donchs, pera nosaltres?

VIRGINIA

Res més que un epissodi, fill meu.

ROSALÍA

Es cert y jo la seva víctima. Avuy els nostres camins están ben separats. Adeu!

VIRGINIA

Rosalía! La creació estima per un igual a totes les seves obres! Conságrat al teu fill!

ROSALÍA

Ell es la joya de la meva vida. Per ell beneheixo’l meu passat. Adeu!

(Se’n va pausadament amagant la seva emoció. Claudi la crida encara, volguentla aturar).

CLAUDI

Oh, Rosalía! Atúrat!…

VIRGINIA

(Retenintlo dolsament). Què vols fer?

CLAUDI

Mare, jo no sento amor per aquesta noya, es cert, però ab ella hauria pogut ser ditxós.

VIRGINIA

Y si ab la vostra unió haguéssiu fet noves víctimes!…

CLAUDI

Per què?

VIRGINIA

Perquè es terrible que l’home violenti ab ses accions els propis sentiments.

(Claudi, resta abatut. Pausa. De sobte sembla possehirse de tota la veritat).

CLAUDI

Es ben cert que hi ha arrels mortes dintre del nostre cor!

VIRGINIA

Sí, arrels que no rebrotaran may més…

CLAUDI

Y n’hi ha per tot, jo’n veig per tot. Entre l’amistat, entre la família, en l’amor, fins en els llochs hont hem viscut y que tant hem estimat… tot está ple d’arrels mortes.

VIRGINIA

Sí, cada sentiment, cada afecció que mor n’es una.

(Claudi deixa caure apesarat son cap sobre’l seu pit. Després d’un moment de pausa, il·luminat per una idea salsa decidit).

CLAUDI

Mare! Me’n vull anar!

VIRGINIA

Ahont?

CLAUDI

A l’extranger, a viatjar, a coneixe una vida nova.

VIRGINIA

No, fill meu! Ànemsen a ciutat tots dos…

CLAUDI

Ara no.

VIRGINIA

Per què? No ha arribat ja l’hora de viure nosaltres dos sols?

CLAUDI

Oh, no!

VIRGINIA

(Horroritsada). Què! També hi ha arrels mortes entre nosaltres dos?

CLAUDI

En aquest moment, sí.

VIRGINIA

Oh, fill meu! No’m deixis! Te perdré?

CLAUDI

Me’n vaig per apendre d’estimarte.

VIRGINIA

Me deixarás y no tornarás!

CLAUDI

Tornaré quan s’hagin dissipat les ombres que avuy pesen sobre’l meu esperit. No’m preguis més. Me’n vaig a arreglar les meves coses y demá me’n aniré…

VIRGINIA

(Desolada). Per què? Ahont?

CLAUDI

A enterrar lluny de tu tantes coses mortes. Així, quan torni als teus braços, comensaré una vida nova.

(Se’n va cap a la seva cambra. Virginia sense esma pera protestar arrenca en plor).

VIRGINIA

Y jo aquí sola… entre aquestes parets!…

(Després reaccionant, corre cridant cap a la cambra de Claudi). No! No!… Fill meu! Per pietat! No’m deixis!…

Villaines-en-Duesmois, 1903-1905

 

 

 

 

Aquesta obra va representarse per primera vegada en el “Teatre Romea”, de Barcelona, la nit del 2 d’Octubre de 1906, baix el següent repartiment:

Senyora Virgínia. D.ª Carme Parreño.
Claudi Pradell. D. Antoni Piera.
Joseph Pradell. "  Iscle Soler.
Paula. D.ª Adela Clemente.
Rosalía. "  Carme Jarque.
Teresa. "  Antònia Baró.
Abdon. D. August Barbosa.
Vehina. D.ª Montserrat Faura.
Una dona "  Pilar Forest.

Director artístich: D. Antoni Piera.