Y be! Cal semblar lo que no s’es devegades.

Ay! Es possible això per una mare!

Ja veig que’s deixará fer la lley! Tant poch que hi patiría jo! Deu no m’ha donat fills, però si’n tingués, o jo’ls dominaria o no’ls seria mare! Jo’l deshereuho y prou! Si vols aquesta perduda prentla; ves a guanyarte les mossades pel món, lluny de la meva presencia.

Me matará d’aquest disgust! Quina taca dins de la nostra familia! Quanta vergonya a casa nostra, Deu meu!

Va! No’s queixi més ja! A mi’m faria vergonya que’l meu fill me vegés d’aquesta manera!

Donchs jo soch així, no hi puch fer més…

Una s’esforça, s’esforça davant de lo que passa.

(Abandonantse a la desesperació). Jo me’n aniré a las Hermanitas. Ells s’arreglarán, no’ls faré pas nosa! Allí acabaré tranquilament la meva vida!

Ah! Això m’ataca els nervis! Haver de sentir això! Les Hermanitas! Acabar la vida! Bah! Queixes! Res més que queixes tontes! Què’n treurá de les queixes? A l’acció, Virgínia, a l’acció!… (Entra Joseph per la porta del fons).

Encara no ha tornat el Claudi?

No. 

Pots comptar que allá baix el retenen tant com poden.

Si ara vingués me l’enduria al camp y l’obligaria a parlar…

Al camp tant tart?

Ay! Joseph! A veure si tu li toques el cor ja que jo no tinch cap poder sobre ell!

Aquest es el meu intent però primer vull conèixer els impulsos que’l dominen.

Aquestes dones l’han encegat com la serp a l’aucell.

Oh, sí!…

Tant bona pessa es la casada com la fadrina! No hi ha res d’estrany per això, ja’n venen de familia.

Es una cosa que encara no he comprès. Cal que’l meteix Claudi me faci veure la rahó.

Quina rahó?

Jo no dupto del seu seny, no crech que ell pugui obrar a la lleugera ab una cosa tant seria y no obstant… no comprench, no comprench…

Ni jo tampoch, ni ningú, Deu meu! Això no’s pot comprendre sinó per un rampell de bogería.

(Pensatiu). Hi ha un misteri en aixó.

No us amohineu; si nosaltres tenim prou força de voluntat…

La meva voluntat es prou forta peró en mi hi ha no sé què que flaqueja.

No cal perdre’l coratje no, tampoch.

Joseph jo’t dono la meva autoritat, fes de pare al meu fill, sigues crudel si convé que jo no ho sabria ésser. A mi deixeume plorar en un recó, deixeume amagar la cara que’m cau de vergonya!

No hi ha motiu de desesperarte, Virginia. Jo’t prometo de fer entrar al teu fill en rahó tart o d’hora.

Pera mi l’actitut de la Virginia no es pas la més convenient. Quí ha de fer pesar tota l’autoritat sobre un fill es la mare, y ningú més que la mare.

Paula, que poch coneixes el cor de una mare!

Ah! si jo fos al seu lloch!

Ab la teva imprudència potser seria pitjor.

No ho sé. El perdria o’l salvaría, però ho acabaría tot d’una vegada!

(Sentint passos a la escala). Calleu!

Deixeume sol ab ell.

Joseph, per favor! Guányali’l cor, párlali de la meva pena!

Vesten tranquila.

Y sobretot menáçal que sa mare’l deixará sense una malla!

(Se’n van les dues pel fons quasi al meteix temps que entra en Claudi).

(Sorprès). Per què se’n van? Per mi?

Deix estar. Tu y jo hem de parlar sols un moment.

Está be.

No’t sembla que hi tinch una obligació!…

Sí, jo també li volía dir…

Es natural. Entre tu y jo’s feya necessaria una esplicació… Vens de casa la Rosalía, ara?

No, vinch del camp. Aquesta tarda sentía necessitat de trobarme sol…

Sol?

Sí, sol davant de la naturalesa…

Y per què?

Volía desfer tots els meus dubtes, penetrar la veritat, conèixam jo meteix… per que hi ha moments, oncle, que un dubta de sos propis sentiments.

Senyal que no estan prou arrelats en el cor nostre.

Quí sab? Si l’home’s conegués sempre ell meteix…

Tu dubtas!

No. Després dels dubtes vé un moment que se sent lo que s’es y lo que’s vol. Jo ho acabo de sentir y estich decidit a tirar avant.

A casarte ab la Rosalía?

Sí.

Y no’t fa res d’afligir tant crudelment a la teva mare?

Això passará, oncle. El cop, de moment, no diré que no sigui dolorós…

Molt, moltíssim dolorós per la teva mare!

De moment sí, ja ho dich, però jo que veig les coses més serenament…

Què veus tu?

Hi ha fets que en certs moments semblen molt greus, ens aplanen com a montanyes damunt nostre, sembla que la fatalitat se desencadeni sobre’l nostre cap, però si un asserenantse pensa: dintre mitj any no será res, ho comentarem tranquils com un fet qualsevol, aleshores no’s vacila en els moments de prova, se veu l’avenir y’s tira endavant.

Y be! Acepto que sigui així… però y la manera com tu compromets el teu nom y la teva posició?…

Comprometre la meva posició! Perquè la noya es pobra?

(Excusantse). Oh, no!… Jo no soch pas d’aquells que tot ho mesuren ab l’interes.

Y’l meu nom, donchs? Perquè ha tingut una criatura sense casarse comprometo’l meu nom? Jo crech que més aviat me realso ab aquesta acció.

Oh!… Als ulls de la gent…

No més els impulsos interiors guiaran a l’home pel camí recte!

Ja m’agrada la teva convicció, però jo voldría penetrar el secret…

De què?

El motiu perquè aquets impulsos s’han desvetllat en tu.

Jo crech que es l’afany de fer una obra bona, una necessitat del meu esperit que vol anar sempre cap al bé.

Això no s’esplica prou. D’altra manera hauries pogut practicar el bé y sobretot d’alguna manera més gran, més general…

Potser en el fons també hi ha un cert despit.

Despit?

Els amichs m’han deixat sol, m’han abandonat en la meva obra…

Y què?

Y jo necessitava trobar una companyia, una companyia única, escullida…

Ves dihent.

Necessitava rompre la meva soletat pera unirme ab algú que signés profondament fidel a la meva obra.

Y vas pensar ab la Rosalía?

Quan tots els amichs me van haver abandonat y la meva veu no trobava ressò en lloch, vaig pensar ab ella. Ningú millor que una dòna unida ab mi pel llaç de l’agrahiment. Y encara més si aquesta dòna es la víctima dels que m’han abandonat, dels que jo podria anomenar els meus enemichs.

No acabo de compendre.

No compren que aquesta unió ab la dòna que ells han befat es el meu crit de guerra?

Que es ignocent lo que tu dius, Claudi! No veus que tot això no es prou pera justificar un casament?

Es que primer que això y per damunt d’això hi ha una altra cosa: el meu antich amor per la Rosalía y’l desitj de redimir la meva víctima.

La teva víctima!

Sí. Jo vaig cometre aquella acció que segons vostè, ens fa responsables de la caiguda d’una noya. Jo vaig matar la puresa del seu amor y la vaig abandonar.

Tu! Y ho vens a dir quan ja no hi ha remey!

Sí, oncle, que hi ha remey. Jo he emprès la bona via.

Ja es massa tart!

Jo vinch a redimir la meva víctima y vostè’m defensará contra tothom.

Es massa tart, el mal ja es vell y no té remey. Claudi deix corre això.

No, oncle. Ab aquesta acció’m sembla que purifico la meva vida. No’m sentiria capás d’empendre res d’elevat sense fer abans aquesta obra de redempció.

Però la teva família, la teva posició, tot queda compromès…

Aquell día no me’n va parlar pas d’això! No més me va parlar d’un gran dever…

(Embarraçat). Oh!… Quí sabia, qui havía de creure?…

Pera tots ha de regir una meteixa lley, una meteixa moral, oncle!

Sí, però…

Ara no vulgui destruhir la seva obra, vostè!

La meva obra?

Sí, oncle, vostè va ser qui més me va impulsar a fer aquesta acció.

Jo? De cap manera…

Aleshores aquella hermosa moral que vostè’m predicava…

Es necessari que’t digui una cosa, Claudi! Pera tu que ets jove será una cosa amarga, però es precís…

Oncle, tinch por que vostè no sigui com la demés gent del poble.

Y tu demá també ho serás, quan comprenguis que la vida torna a tots els homes iguals. Davant de la realitat moren les idees nobles y les belles teories…

No m’esperava això de vostè!

Aquell día, parlant d’aquesta noya, les paraules me sortien del cor com ara meteix. Es estrany això, veritat? Fins l’home més sincer s’ha de contradir sovint… y es que la vida ens ensenya sempre, a cada hora, a cada instant…

No. Es que vostè’m va predicar una moral que vostè meteix no creya.

Aquell día sí, Claudi, y jo meteix l’hauria seguida. Però avuy, densá que sé això de tu, me sembla que la meva moral no era bona…

Per què?

No, era un de tants miratges que enganyen a l’home quan s’allunya de la realitat. Es incomprensible la vida, lo que creyem avuy no ho podem sostenir demá…

Quan s’es home de debò!…

Sápigues, Claudi, que’l cor ens enganya quan prediquem el bé als altres: exigim fins el darrer sacrifici y nosaltres meteixos no som capassos de fer ni el primer.

(Ab dolor). Vostè que era el sol home del poble ab qui jo creya!

Y ara hi has de creure més que may. Segueixme y t’allunyaré del mal camí hont te porta la teva joventut.

No. Jo seguiré’l meu camí contra tothom!

Pensa que hi ha una cosa superior a tot lo que tu puguis creure… el sentit práctich!

Vaja, vostè també es fals com els altres, també sab girar la cara…

No, no. Te confesso que jo també m’he enganyat. He cregut moltes coses, moltes coses, Claudi, que després ab tota la pena del meu cor he hagut de deixar de creure…

Ah, misèria!

(Entra per la porta del fons y del brancal estant diu): Claudi, hi ha l’Abdon que’t vol veure.

(Sorprès). L’Abdon!… Díguili que entri.

Aquí meteix?

Sí, aquí meteix. (La Paula se’n va).

Jo me’n vaig. Després continuarem la nostra conversa. Ja veurás com te faré cambiar de pensament.

No ho provi, oncle. Sería inútil.

Tu no has pensat may que la moral que devegades prediquem es una cosa y la vida que fem, que estem obligats a fer n’es tota una altra. Son dos móns diferents y pobre de l’home que’ls vulgui fer regir per les meteixes lleys! Adeu. Ja’n parlarem després.

(Ab dolor, per sí). Adeu per sempre, oncle!

(Joseph al obrir la porta pera sortir se trova ab l’Abdon y se saluden darrera dels vidres. Claudi está neguitós. L’Abdon entra bastant cohibit).

Bones tardes, amich. No m’esperaves, veritat?

No, francament.

Ja m’ha costat de decidirme a venir després d’aquell día…

(Tallantli la paraula). Y be! Què se t’ofereix.

Era necessari que jo’t vingués a veure.

Necessari?… Hum!…

L’un o l’altre’ns havíam de rebaixar…

No sé per què…

Y sempre val més que hagi estat jo, després de tot… Veurás, lo passat, passat…

(Molt sech). Això sol t’ha portat aquí?

Oh, no! Pots comptar que quan m’he decidit a venir no’m mancará un motiu interessant.

Au, donchs, dígal aviat y francament.

Permètem que m’assenti primer.

Sí, dispensa que…

(Assentantse). Fuig, home! (Una pausa. L’Abdon pren un tò seriós y pedantesch). Ja veurás: uns quans amichs hem fundat una associació republicana y m’han fet el seu president…

(Sorprès) A tu!

No te’n estranyis. Ja sabs que jo no he tingunt may enveja de figurar; això no es pas del meu carácter… però com sempre he sentit un amor tant gran per aquest ideal…

Tu! Francament, no’n sabia res.

No ets tu’l primer qui’m diu això… No es estrany després de tot, era una cosa aquesta que jo no havía manifestat may…

Y per què?

Perquè jo ab prou feynes me’n havía donat compte.

Es estrany!

Jo crech que les idees viuhen dins de l’home sense que ell meteix se’n doni compte… y a l’hora oportuna…

(Irònicament). Ja!

A l’hora oportuna se revelen ab tota la seva força. Fins ara jo no m’havía sentit republicá…

Naturalment, però quan s’ha tractat de fundar aquesta associació…

No ho trobis estrany això, Claudi. Segurament que les idees polítiques son hereditaries dins de les families. El meu avi ja havía sigut un gran republicá…

Y tu no podíes mancar de serho, está clar…

Oh! No podía mancar de serho! Ho duya dins de les sangs! Y si sabessis lo que ara’t vaig a dir!…

No cal, ja’t crech…

Veurás que essent menut, en una festa popular, el meu avi ja’m feya portar una bandera republicana…

(Burleta). Oh! Això es magnífich!

Y’m disfressava de república ab un gorro frigi y’m feya cridar: Visca la federal! Quina alegría aleshores la meva! Ara dígam, com podía trahir els meus sentiments de noy, jo?

(Ab ironia y alsantse). Molt be! Això son homes! Jo’t felicito…

Grácies, però jo encara no me’n vaig. T’he d’esplicar el motiu de la meva visita…

(Restant dret). Dígas, donchs.

No’t molestaré molt. Entre’ls companys que formem la nova societat s’ha vist la conveniència de que tu siguis dels nostres.

Jo? Per què?

Y se m’ha delegat a mi pera venirte a oferir el cárrech de vocal en la junta que jo tindré l’honor de presidir.

(Irat). Com! A mi això!

Sí…

Però goseu!…

Què!

(Dominantse y aparentant calma). Grácies, mil gracies, jo no mereixo aquesta atenció.

Ens farás un favor, a mi particularment…

(Sech). Prou. No’n parlem més! (Va de cap a cap de sala, nerviós).

Jo ho he promès en nom teu, no’m facis quedar malament…

Y qui’t fa comprometre a tu?

Escolta, Claudi: ens hem proposat ajuntarnos tots el joves de cases bones… tu hi ets necessari.

Es inútil!

Ets necessari, no tenim ningú més.

Y per això’m veniu a buscar! Grácies, minyó.

Home’m fas un agravi. Jo comptava ab tu… tu be volies fundar una mena de societat…

Sí, però d’allò en això!…

Mira, Claudi, les idees polítiques aquí son poca cosa. La qüestió es reunirnos els joves de certes cases en un local propi, lluny de la pobriçalla…

Ah! Ja deya jo!

Y tu hi ets necessari; si hi deixéssim entrar segons qui, digues tu meteix, què’s diria de nosaltres? Nosaltres hem d’esser lo senyor, lo escullit del poble… El nostre fí es d’ajuntar tot lo bo y millor, comprens?… Y sobre tot pera mi que seré’l president…

Sí, ja vaig comprenent.

Perquè hi ha moments que un home necessita adquirir un cert prestigi, ocupar un lloch culminant… en fi, tu ja deus saber que estich en vigílies de casament…

Tu!

No’n sabies res, encara?

Però si fa quatre díes que aquí meteix deyes mil pestes del matrimoni y de la dòna!

Veurás, he trobat una xicota de diners, una veritable ganga, noy!

Sembla mentida!

Y si’t digués que jo ab prou feynes la conech? Però què hi fa si té diners!

Be, home, be…

Y veus?… Jo poca cosa hi hauré fet ab això! Se pot dir que’m casen, més ben dit, m’acomoden.

(Ab ironia). Molt be, amich. T’he de felicitar una altra vegada.

Gracies. Y lo referent an aquest cárrech? Ara ja sabs el còm y el per què…

Es inútil que insisteixis. Coses més series y més delicades ocupen ara la meva atenció.

Ja sé lo que es y no me’n vull anar sense parlarten. Sería pera mi un cárrech de conciencia…

(Sorprès). El què!

No dirte lo que’s pensa pel poble d’aquestes coses.

Això sí que no ho consentiré. No tinch necessitat de saber lo que’s pensa respecte les meves accions.

Permetem que’t digui…

(Sech). Res absolutament!

Me fas llástima, amich! La gent se creu que has perdut el seny. Llensar a perdre’l teu nom y la teva posició per una qualsevulla!…

S’han acabat els cumpliments! Abdon, recordat que una vegada’t vaig treure de casa.

Y vols dir que ara ho tornaries afer?… Cah!…

M’obligarás a ferho si no te’n vas de bones en bones. Ja he acabat la paciència, Abdon! Vesten!

Está be, però escolta dues paraules abans d’anarmen.

Ni una! Això son coses que tu no pots tocar.

Pensa que un día pots repenedirte de lo que vas a fer!

No hi fa res, m’hauré errat però hauré obrat serenament; no hauré passat la vida a les palpentes, ab l’inconciencia de les besties, com vosaltres.

L’orgull te perdrá, Claudi!

Millor! Heu volgut deixarme sol pera fer la meva acció estèril però ja’t vaig dir que no’m mancaria companyia…

Brava companyia! Ne pots estar orgullós!

Fóra d’aquí!

(Calmós). Y si no fos tant obedient com l’altra vegada!

(Ab un esclat d’ira). Si no fossis dius!… Per força!

Oh! Per força!…

(Espenyentlo). Fora d’aquí! Estúpit! Insolent!

(Al sentir els crits de la disputa vé Paula per la porta del fons, tota esverada).

Què hi ha? Què passa aquí?

(Anant a passar la porta). No res. Deixeulo estar. Té sòrt que es a casa seva!… (Se’n va).

(Seguintlo cap a l’avant sala). Escolta, Abdon, vínam aquí! Puja!

(De l’escala estant). Oh! No us hi amohineu! Un altre día ja saldarem comptes!

(Tornant cap a n’en Claudi irritada). Què ha passat aquí? Te tornes insoportable, noy!

Déixim tranquil!

Sembla, que l’hagis pres de mal ull a l’Abdon. Tant amichs que erau abans!… Ah! Les dones com us giren el cervell!

Déixim estar tranquil li dich!

Valdria més que anessis a aconsolar a ta pobra mare!

Valdria més que vostè no’s cuydés d’exitarla!

Jo, pobra de mi? No hi tinch art ni part en això.

Quina llástima!

Ja’t vaig dir tot lo que t’havía de dir jo; com a tía que’t soch me sembla que hi tenia una obligació.

Però no té l’obligació d’ensibornar a la mare tot el día!

(Anantsen). Ay fill! No estich per disputes. Si tens rábia féstela passar tot sol.

Ah, tía! Què n’es vostè de falsa!

Y tu que n’ets de tonto! Deixarte girar el cervell d’aquesta manera! Me fas rábia y pietat! No ho sé que’m fas… no ho sé… perquè no té nom lo que t’hauria de dir. (Se’n va molt exitada).

Mare, vens be; escóltam per darrera vegada.

Abans escóltam tu y reflexiona be lo que’t digui. Creume que no més la teva sort me preocupa.

Vols ferme cambiar de decisió?

Escolta, Claudi: ara ja conech els bons intents que’t guien…

Has parlat ab l’oncle?

Sí.

L’oncle es com la demés gent d’aquí.

Deixa estar això. Tots volem el teu bé. Ara ja veig la cosa baix un altre aspecte, potser la veig més clara que may… Deu meu! y tant si la veig clara…

Y còm la veus?

Quan he comprès el perquè dels teus impulsos, s’ha despertat en mi un dubte terrible, fill meu, quin vel hem d’esqueixar lo més aviat possible.

Quin es aquest dubte?

Escolta abans: creus tu que sempre que volem fer una bona obra ho hem lograt al durla a terme?

No. Quí es que no pot errarse en aquest món?

Però hi ha errades que porten terribles conseqüències y perquè destruheixen el nostre avenir, la nostra ditxa…

Quínes?

Aquelles en que hi hem jugat el nostre cor. Ay, fill! y les hem d’evitar ab totes les nostres forces!