Ni millor ni pitjor. Tots son iguals.

(Convensuda). No, Teresa, el Claudi no es com els homes d’aquí.

Y be! Déixal estar com es.

No tinguis por. Jo m’he traçat el meu camí y ningú me’l fará deixar.

Es que si no ho fessis així a casa meva no hi hauria més hospitalitat pera tu!

(Ab pena). Perquè’m parles així, Teresa? Això no li havies d’haver dit may a la teva germana.

No t’agravihis, no ho he dit ab mala intenció. Però creume a mi, tu no n’has de voler cap d’home, no te n’has de mirar cap. La teva vida desde ara es pel teu fill, no més que pel teu fill…

(Abans que Teresa pugui respondre se sent la veu d’una vehina darrera la porta.)

Noyes! Se pot entrar?

Sense trucar.

(Contrariada). Què vol aquesta?

(Entra la Vehina ab un farcellet de roba a la ma. Es una dona d’uns cinquanta anys, de poca alsada, grossa de cara, ferrenya, ab una veu seca y una mirada maliciosa. Vesteix ab poca gracia).

(A l’entrar). Bones tardes.

Bones tardes.

Sabeu?… Us porto feyna, feyna de la bona y que us será ben pagada.

Això es lo que convé!

Lo que convé son diners.

Feyna fa diners y diners fan feyna. Quan tenim salut y ganes de treballar!

Y què’ns porteu de bo?

Ja sabeu que m’agrada protegir la gent honrada. Sobretot per la pobra Rosalía…

Vaja, parlem de la feyna. De quí es això?

Jo sempre t’he tingut per una noya honrada. Ay, filles, deixeume asseure!

Assenteuvos, però deixeu tranquila a la meva germana.

Jo no vull més que’l seu be.

Grácies, ja us creyem, però sempre que veniu ens diheu lo meteix.

N’hi haurá que t’ho diran mil vegades y sempre t’enganyaran. Però un cor nèt es un cor dret. Lo que tinch a la llengua tinch al cor jo, Rosalía.

Tothom sab que sou una bona dòna. Y aquesta feyna?

Ah! Es de la senyora de la Torra!

(Admirada). De la senyora de la Torra!

Ja sabeu que tots els istius els faig les feynes. Volen una persona néta y decenta, sobretot decenta. Y no tothom es bo pera desempenyar certs cárrechs…

Ben cert que no.

També volen que tingui bones creencies. Figureuvos una gent tant rica y tant cristiana han de mirar be qui’s fiquen dintre de casa…

Y aquesta bona senyora ha pensat ab nosaltres?

Oh!… Ella, la pobra dama, de segur que ni us coneix. Però m’ha demanat si aquí al poble hi havía unes bones mans…

Ah!

Lo que se’n diu unes bones mans, y jo he pensat en vosaltres.

Moltes gracies.

Com que jo li mereixo tota la confiansa, digui lo que vulgi la gent…

Oh, la gent!…

No falten males llengües que dihuen certes coses…

No’n feu cas. Aquí tots passem pel meteix cedás, es una cosa inevitable. Però aquell que está nèt de conciencia…

Sí, filla, es lo que jo dich, estigues néta de conciencia. Diuhen que me’n vaig de casa la senyora ab les butxaques plenes… Bah! Això prova que’ls que ho diuhen ho farien si’s trobessin al meu lloch.

Veyeu? Ab això teniu rabó.

No, no soch d’aquelles que’s fan riques a l’esquena dels altres. Avuy porto unes faldilles apedaçades com el día que hi vaig entrar. Per una misèria que hi guanyo! Ja sabem lo que son els richs encara que siguin bons cristians! La mar com més té més brama! Però son bona gent y’ls porto voluntat, veushoaquí.

Y sí, dòna, deixeu dir a la gent. Y què es lo que porteu aquí?

Per ara res més que adobs, perquè la senyora vol veure còm treballeu…

Ah!

Jo m’he adressat a vosaltres perquè us estimo y sou dues dònes honrades. Ademés som vehins y aquesta Rosalía me fa pietat, en bona fe, me fa pietat…

En fí, veyam això…

(Pren el farcell de la vehina y’l desfá).

Creume, Rosalía, que si jo pogués fer la teva sòrt!…

(Elles dues no n fan cas y la Vehina continua):

Quí sab encara! No sabem quin vent ens ha de portar la pluja.

No es gran cosa lo que’ns envia aquesta bona senyora…

Què hi voleu fer?

Molta feyna, sí…

Y poch diner a guanyar potser?…

De totes maneres feu una cosa que estigui be. Vosaltres no hi perdreu: darrera d’una cosa ne vindrá una altra. Ja deveu compendre lo que hi ha a fer, Teresa…

Prou.

(Alsantse). Noyes, me’n vaig. Ja donaré una passada per aquí.

Ara gracies, després de tot.

De res. Si més pogués més faría. Fins a una altra volta. Adeu, Rosalía. (Se’n va).

(Fredament). Adeussiau!

(Llensant el farcell, malhumorada). Veus lo que’ns porta? El rebuig dels richs. Arri allá!…

Mentres que ella’s deu quedar la bona feyna.

Está clar. Soch capassa de deixarho podrir en un recó…

Bah! Com més aviat estará fet millor. Tornem a la feyna.

Y si berenéssim abans?…

No, déixem acabar lo que tinch entre mans.

Ja ho farás després.

Per què deixar les coses a mitg ayre? Quan dius llest, llest, y després estás tranquila. (Se posa a treballar de nou. Pausa).

Sabs què penso?

Tu dirás.

Que ningú s’hauria de queixar may al món.

Vaya una idea!

Per què serveix això? Jo be’m podria queixar, veritat? Què ha sigut pera mi la vida? Un somni d’un día… després dolors, afronts, misèries… Y tot per què? Per haver tingut un fill sense casarme. Digues: no es injusta ab mi la gent?

Y tant injusta!

Soch una mala dòna, jo? He tingut un fill, y què!… L’he llensat, per ventura? No’l pujo? No l’estimo? Donchs soch una bona mare. Si jo l’hagués llensat o portat a l’Hospici ja ningú’s recordaría de mi.

Calla, no diguis aquestes coses.

Lo que no se’m perdonará may es que jo’m presenti ab el meu fill com una mare digna.

Y be! Per què ho retreus ara això?

Oh, Teresa! Sento un odi contra tota la gent que’m rodeja!

Ja ho crech.

Me sento superior a totes les dones del poble. El dolor y’l sacrifici han purificat la meva existència.

Y estás en camí d’esser ditxosa. El teu fill ha d’esser la teva glòria.

Els homes me fan fástich. No n’hi ha cap que sigui digne de portarne’l nom! Pot ocupar la posició que vulgui, pot semblar lo que vulgui, l’home no més té un sentit despert que es el de la luxúria! (Abraçant a sa germana ab dolor y afecció). Oh, germana! Hem d’enllaçar les nostres vides pera sempre més!

(Commosa). Ja sabs que al meu costat tens el millor refugi.

No’m deixis! . . . Nom neguis may l’hospitalitat!

No, dòna. Ja veurás quina vida de pau ens espera!

Tu no tens fills, però jo tinch el meu que será de tots.

(Commosa alegrament). Oh, sí! Ell omplirá la casa d’alegría ab els seus jochs y les seves rialles.

Tu y l’Anton l’estimareu com si fos vostre.

El nostre fill que donará’l sentit de la vida dins d’aquesta casa!

(Dirigintse a la seva germana ab tota l’afecció del seu cor):

Jo també vull ésser com un fill, entre vosaltres! Estimeume, vetlleume com un fill, perquè jo sola me sento feble.

Sí, com una criatura esgarriada que cal ben aconduhir.

Germana! Amoroseix la meva vida! Guárdem! Sálvem!

Vaja, prou. Hi ha moments que sembles una criatura. Què’n treus de tot això?

Si una pogués volar cap a altres terres ahont ningú la conegués?

Per què?

Perquè aquí m’han fet aborrir la vida, han mort tot lo que hi havía de joyós en la meva ánima.

Dius que no’ns hem de queixar y sempre’t queixes. (Alsantse decidida).Bah! En lloch de pensar en tot això valdrá més que berenem. Vols que vagi a comprar un bocí de pernil?

Com tu vulguis, jo mentrestant, enllestiré això.

Sí, prepáram feyna pera després. Me n vaig; ja veurás, berenarem com dues reynes. (Se’n va).

(Rosalía se posa a treballar a la máquina. Una bona pausa. Quan esta més distreta ab el treball, se sent la veu de la Vehina per l’escala).

Noya! Rosalía!

(Parant, sorpresa). Quí hi ha?

(Entrant). Soch jo.

Y ara! Vos!

Ta germana es fóra eh?…

Acaba de sortir.

Sí, l’he vista. Es fóra per molt temps?

Cah! S’ha arribat a la tenda a comprar una sensillesa pera berenar.

Ah! El temps es just!

Pera què?

Es que jo t’he de parlar, filla meva, a tu sola…

A mi sola?

Perquè vull el teu bé, Rosalía.

Què hi ha de nou?

Escolta; vols treballar a casa la senyora de la Torra?

Y per això’m voleu parlar a mi sola?

Es que hauria d esser a casa seva meteixa…

Segons les condicions… Això ja m’ho podíeu dir davant de la meva germana.

Veurás, darrera d’això hi ha altres coses que t’interessen a tu particularment.

Parleume clar, si us plau.

Jo no t’he de venir a predicar la moral. Ja ets prou gran pera saber lo que’t convé. Així es que…

Parleu d’una vegada.

Sí, d’una vegada y francament. Per què tenir pèls a la llengua quan cal dir les coses?

Justament. Acabeu.

Però no tot se pot dir d’igual manera. Hi ha coses delicades que cal saber dir…

Be! Què son tants misteris?

Mira, jo no més soch una enviada…

Una enviada per qui?

Tot ho sabrás, tingues paciència…

En fi, Antònia, digueume clar lo que m’hagueu de dir.

Reflecciona lo que tu pots esperar de la vida. El teu bon nom ja es per terra. Ni encara que d’avuy en avant fossis més pura que la Santa Verge no’t valdria per res. Tens el mal nom a sobre y ja no te’l treurás.

Y ara! Què voleu dir ab tot això?

Creume, escolta a qui’t vol be. La vida es costosa, no té amor ni pietat pera tu. Pensa que’ls altres no vindran a aixecarte, al contrari, si’t poden enfonsar més, t’enfonsaran sense pietat…

(Molt disgustada). Per què heu vingut a pertorbar la meva pau? Deixeume tranquila!

No siguis criatura, Rosalía! Déixat d’escrúpols de monja.

Deixeume tranquila, Antònia!

Ah, tonta! Els altres t’han fet caure y no’t volen aixecar… Donchs vénjat! Vénjat! Fes el teu fet y riute d’ells! Quí ha tingut compassió de tu fins ara? Quí te’n tindrá demá?… Donchs si tens el mal nom que’t serveixi pera alguna cosa.

No vingueu a torturar la meva ánima!

Rosalía, si’t dono’ls meus consells es perque’t vull bé.

Grácies pel vostre bé!

Aniries a treballar a la Torra. Poca feyna y ben considerada, això sí, ben considerada, perque’l senyoret sab la teva posició y vol protegirte. Oh! si sabessis com ell n’está de tu!… Es una follia, una follia lo que li ha vingut per la Rosalía!

Per qui m’heu pres? Si vos sou bona per aquest ofici, feulo, que jo no’n vinch de mena!

No moguis escándol. Quedem en que no?… Be. Pera tu fas…

Aneusen d’aquí! Deixeume tranquila! Jo no us demano res…

Adeu, filla meva. Perdonem si t’he ofès. Jo, al teu lloch, ja sé lo que faria…

Aneu, donchs! Feuho si serviu per això!

No cal fer tants escarafalls. Encara t’hi pensarás, no es això?

Poca vergonya! què us heu pensat de mi? Sortiu de casa abans no us tiri escales avall!

No cridis tant! Al cap d’avall ja sabem fins hont arriba la teva honradesa. Adeu! No’m dono per ofesa per lo que m’has dit. D’avuy a demá encara espero una altra resposta. Pènsathi be! (Sen va) .

(Desbordant d’indignació). Indecenta! Què t’he fet jo per què’m tractis així?

(De l’escala estant). Calla! No moguis escándol. Tu farás lo que voldrás, però no diguis res a ningú. Per favor, Rosalía!… Que tot quedi ofegat!

Aneusen d’una vegada, traydora! Si m’heu pres per altra us ho perdono, però davant meu no alseu may més la cara!

(La veu molt fonda). Ta germana vé! Dissimula!

(En un moment tota l’ira y el dolor de Rosalía desborden. Plorant com una criatura, se dirigeix a la seva cambra y’s deixa caure en una cadira. Una pausa. Després entra Teresa y sent els sanglots de sa germana. Sorpresa se dirigeix a la seva cambra hont entre plors la Rosalía li dona a conèixer lo que ha passat. Escena interior de plors y paraules ininteligibles per l’auditori. Per fí, surten, Teresa sostenint a sa germana, que diu entre sanglots:)

Ab el cinisme més descarat! Oh, germana! No he tingut paraules pera respondre! May m’hauria esperat aquesta hora d’angoixa! Ni que m’haguessin cargolat les entranyes! Ni’ls dolors del part m’han fet sofrir tant com les paraules d’aquesta mala dòna!

Y no l’has sabuda tirar escales avall, ánima freda!

No he tingut coratge pera defensarme. M’he sentit agobiada, perduda sota’l dolor y la vergonya!

(Prenentla pel bras ab violència). La mala sòrt! Vina que vull que vagis a escupirli a la cara, davant meu, a casa seva!

No! No!

(Ab més violència). Vina’t dich! Vull que vegi qui som nosaltres! Que sápiga ab qui tracta aquest rebrech!

(Resistint). No! Deixem estar! No vull escándol!

Anem!

No donem escándol, Teresa! Què dirá la gent?

No’m facis enfadar! Anem! Ella t’ha vingut a insultar però tu li escupirás a la cara! Anem!

(La força a seguir ab violencia).

(Resistint se deixa anar per terra. Teresa arriba a arrocegarla. Rosalía plora).

No! No, germana! Ja la perdono! No vull escándol.

(Ab un excés de ira li dona una bofetada). No tens sang!

(Ab un crit) Perdó!

Ahont es allò?

(Pren la roba de la Vehina ab un grapat).

Que les faci ella les indecencies dels richs!

Teresa, no perdis el seny!

Quédat aquí, cos sense sang?

(D’una gambada passa la porta y se la sent corre escales avall. Rosalía se queda parada, escoltant en silenci. Després s’acosta a la finestra sense sortir a guaytar. Pausa. Després baixa al primer pis quedant sola la escena un moment. Aleshores se sent la veu de Claudi a l’entrada).

Teresa! (Ningú respon). Eh! Teresa!

(Pausa. Rosalía entra a l’escena de puntetes, emocionada).

(De més aprop). Rosalía!

(Ab la veu tremola). Quí hi ha?

Se pot pujar?

Ma germana no hi es.

(Presentantse). Jo pujo com si fos a casa meva.

(Agobiada). Ma germana es fora…

Millor.

Què hi vens a fer aquí, Claudi?

Vinch pera tu. L’altre día ja’t vaig dir que vindria.

Mal fet. Me vens a comprometre y res més.

Deixa que digui la gent.

Si la meva germana sab que has vingut me mourá un escándol. Vesten, Claudi.

No, jo parlaré ab la teva germana.

Es inútil.

No’m vols creure donchs, Rosalía?

No. Els nostres camins están ben separats. Ja no som aquells d’abans…

Jo soch el meteix.

No es veritat. Tu, com jo, com tothom, tots cambiem ab el temps.

A mi’m sembla que soch el meteix d’allá baix, el de la casa del farmacèutich… Te’n recordes, tu?

Això es impossible, Claudi.

El meteix que jurá casarse ab tu…

Calla! No tenim necessitat de parlar d’això…

Soch el meteix, Rosalía, el meteix però que torna d’un llarg viatge…

Tu?

D’un llarg viatge per la vida. Torno abandonat de tothom, perduda la fe, cap a tu.

Cap a mi?

Cap a la sola persona que m’ha comprès y m’ha fet ditxós. Ay, Rosalía! May hauria somniat que algun temps d’elevarme cap a la perfecció m’allunyés tant de les persones estimades! Els amichs m’han deixat sol, me sento estrany dins de la familia, soch entre’ls meus com un ser que’s passeja entre sepulcres.

Y jo que visch sense estimar res, sense desitjar res, aborrida de viure! Has sentit parlar d’aquells condempnats que eternament els cau una gota d’aigua sobre’l cap? Així va cayent l’aburriment sobre’l meu cor.

Però jo endevino al fons del teu cor la meteixa tendresa, la meteixa ilusió d’abans.

Aquella Rosalía que tu vas conèixer, ja es morta. Sembla com si l’haguessin enterrada en aquella rebotiga fosca, quan tu te’n vas anar…

Soch jo qui la vaig matar?

Quí sab?

Donchs avuy m’ha semblat que havía de venir a ressucitarla com aquell cavaller de la llegenda que torna al seu pays a desencantar la seva estimada.

Y això avuy no pot ser! L’època de les llegendes ha passat.

(Se sent la veu de Teresa excitada y rogallosa que’s disputa al carrer).

Arri allá! Deixeula tranquila a la meva germana. Es més honrada que totes vosaltres!

No cridis tant! Mentres tu la defenses aquí ella té un home a casa. Noyes, així va el món!

(Se senten esclafir rialles).

(Sorprès en gran manera). Què es això?

(Ab pena). Ma germana…

Tu! Vínam aquí! Puja a casa, mala bruixa! Y si no trobes aquest home anirás de cap per la finestra!

(Pausa. Se senten pujar les dones per les escales, rápidament).

Claudi! Pietat! Amágat!

No!

(En aquest moment se presenta Teresa que queda glaçada al veure al Claudi. L’una dona, més atrevida, mitj entra. L’altra no més treu el cap y s’en entoma. Escena muda. – Claudi irat, anant a agafar la dona ab violència):

Escolteu, donchs. Vos meteixa aneu a dir pel poble, a tothom, de casa en casa que jo prench per muller a la Rosalía!

Vostè! No ho crech!

Sí, jo. En Claudi Pradell! Ara no hi teniu res més a fer aquí! Au! Fòra! (La treu brutalment y tanca la porta).

(Plena de admiració). Què es això?

La vostra germana es meva. No d’ara, sinó de molt temps. Es cert, Rosalía?

(Ab afecció gran, acostantse an ell). Oh! Claudi! Y jo que’t donaré en agrahiment?

(Prenentla en sos braços). Teresa! Jo la salvaré de tota tempesta a la pobra aucella ferida.

(Teresa, admirada, no sab que dir).

ACTE TERCER

No estigui tant abatuda, al contrari, tu fort, jo més forta!

Es un disgust massa gros. Oh, mal fill! Mal fill!…

No s’exalti, Virgínia, que això encara es pitjor. No perdi la serenitat.

Aquí tenim hont porten les seves idees. Oh! Ja ho havía de preveure jo!

Volguerse casar ab una dona que ha sigut de tothom, que té una criatura!… An aquest noy li han donat una mala beguda de les que alteren els sentits…

La mala beguda l’ha presa ab els seus llibres. Jo he sigut massa tolerant y ara pago la meva falta.

Així el seu saver encara li haurá servit per mal…

Desgraciadament, sí. Idees estranyes y descabellades l’impulsen a fer això. Redemptor, diu! Ah, infelís! Redimeixte tu meteix que prou feyna tens!

Això es lo que jo no comprench. Per què redimiria? Què vol dir això?

Que ho sé, jo? Una bogería de les seves! Perquè un día la va estimar…

Y per això fa aquesta bogería?

No ho sé. No ho vull saber. Jo no més veig que’m deshonra!

A vostè y a tota la família. Una dòna així tot ho empesta!

Què dirá la gent, Deu meu! Què dirá de mi perquè ho consento!

Jo fos al seu lloch, Virginia! Ni que el món s’ensorrés y la nit se tornés día el meu fill no sortiria ab la seva. Primer el deixo sense una malla, el deshereuho jó, el trech de casa! Quan se vegés davant de la vida crua m’agradaria veure el seu coratge!

No li faria res. Ell se sent apte pera guanyarse la vida.

Proviho! Hont l’amor no hi pot res l’interes hi governa!

No’m queda cap esperança!

No’s desesperi per això, no perdi la serenitat, sinó que será de vostè?

Que faci lo que vulgui, que m’abandoni si ell vol! Jo me’n aniré a les Hermanitas a acabar la meva vida.

Vaja, no plori. Així no hi acabem res. Lo que cal es coratge y no llágrimes. El plor debilita la voluntat y després no som bons pera res. Tingui compte que plorés jo!

Donchs jo no puch fer altra cosa. Es un disgust massa gros.

Serenitat y coratge caldria.

Tothom es bo pera aconsellar.

No sigui tonta! No’s deixi doblegar! Vostè y’l seu fill son com dos vents que’s troben cara a cara; el més fort s’ha d’emportar al més feble. Sigui vostè la més forta!

Deu meu! si ell té un genit de roca que jo no tinch!