Me sembla estrany que sigui’l fill seu, Virginia! El seu fill qui vingui aquí dins a defensar això!… Una perduda que tothom rebutja!

(En aquest moment entra Joseph que se l’ha vist venir un instant abans a travers dels vidres y s’ha aturat a escoltar la disputa. Es un home de bona alsada, la seva barba blanqueja. Parla ab veu mesurada. Vesteix com un propietari del camp, un trajo fosch usat y gorra. A l’entrar les emprèn contra la seva dona).

Y tu què sabs d’això, mala llengua?

(Sorpresa). Ah!… tu aquí!

Sí, jo! No puch entrar a casa que no t’atrapi dihent mal d’algú.

Quan jo parlo ja sé lo que’m dich…

Tu deixa estar lo que no t’interessa, vethoaquí.

Ja s’ha acabat. Es que val la pena que’ns enfadem per això?

(Calmat). No… però ja sab ella que no estich per mormoracions, jo.

Això no es mormorar, dir les veritats que tothom sab.

Y be! Si tothom ho sab per què parlarne?

Es que…

Calla! Fesme’l favor de no ocuparte més d’aquesta noya!

Donchs aboneula encara, si us sembla be.

Bah! Tiremhi terra a sobre.

Sembla extrany com us preneu aquestes coses tots plegats!

Tía, no sigui així…

(Ab duresa). Déixam estar, tu!

Déixala estar la llengua enverinada! Si no pot fer mal ja no está contenta.

Vaja, que s’acabi.

Donchs davant meu no l’aboneu més…

Ningú l’abona.

Davant meu, lo que has de fer es callar!

Per què no’s podrá dir lo que tothom sab?

Calla!

Jo no vull callar!

Vaja, prou.

No’n parlem més, oncle.

Que calli o que se’n vagi d’aquí!

Sí, val més que me’n vagi. Altres coses m’apressen més que aquesta verjaula!

Això es. Val més que vagis a la teva feyna.

(Ab despit). Sí, si que val més! Perquè’m feu pena de sentirvos tots plegats! Abonar això! Això! Ah! N’hi ha per engegarho tot al díable! (Se’n va pel fons).

Punyal! Quin gènit més reconsagrat!

Calla! L’has feta enfadar massa.

Oh! Bah! Jo crech que això l’engreixa an ella!

Y per una cosa que no val la pena. (A Claudi). De tot això’n tens la culpa tu. Me sab greu, vaig a calmarla.

Déixala estar, deixa…

No m’agrada que per tant poca cosa us disputeu.

Què hi vols fer, si això és la seva menja?

Me’n vaig ab ella un moment. Ja veurás quan aviat la faré meva. (Se’n va pel fons. Una pausa).

(Ab extranyesa interroga a son oncle). Oncle! de què prové l’odi de la tía contra aquesta noya?

Tu ja coneixes el seu carácter violent. Ademés, ella may ha tingut compassió per les que cauhen.

Això he observat.

Es una preocupació del poble. Aquí tens la Rosalía, que ningú la considera, tothom s’allunya del seu costat…

Imbècils!

Pots comptar que tota la vida sentirá a damunt d’ella el pes de la seva falta.

Y això es possible?

Aquí la conciencia pública absoldrá a un assassí però no a una noya caiguda.

Però això es indigne!

Tot lo que tu vulguis. Ara meteix, a la Rosalía li toca fer el seu camí, abandonada de tothom. L’indiferència y’l menyspreu de la gent no logrará que s’esborrin may. Es estúpit, innoble, però es així. Aquí la preocupació arriba a gelar els cors y l’idea de l’honra fa tornar als homes dolents y besties.

Pobra noya! Y no mereix pas que se la tracti així.

Naturalment que no. Però, veus?… Ha tingut aquesta desgracia. D’això’m queixo jo també, d’aquesta injusticia sense sentit que comet el poble.

Quí no s’indigna davant de tot això?

Sí, l’home de cor s’ha de rebelar contra tanta injustícia! (Una pausa). Y no obstant, sortís un home, un home capás d’afrontar l’estupidesa del poble!

(Sorprès). Y què!

Vull dir un home de cor noble que li donés el seu nom.

(Admirat). Oncle!

Que’s casés ab ella pera redimiria… Jo, jo meteix ho faria si fos jove y lliure!

Oncle! Vostè faria això?

Per què no?

(Com il·luminat). Oh! Sería una acció tant noble!

Y no es un de ver, un gran dever moral, pel primer que va tacar la seva ignocencia?

(Emocionat y admirat). Oh! sí, sí!…

Per aquell que va destruhir la puresa del seu amor llensantla al mal camí hont se troba!

(Ab vehemència). Oncle! Oncle! Y si aquest sortís tot d’una a realsar la seva víctima?

Sería una acció d’aquelles que dignifiquen l’existència d’un home!

(Per la porta del fons se presenta Virgínia acompanyant a l’Abdon. Aquest es un xicot alt, ossut, moreno, barreja extranya de pagès y de senyor. Porta un bigoti gros. Vesteix bé però apagesat. Porta gorra).

(A l’entrar, de la porta estant). Té, aquí’l tens!

(Abdon entra depressa y abraça an en Claudi ab molta alegría).

Bon Deu! Ja es l’hora, company!

Ditxosos ulls que’t poden veure!

Oh! Y que estás bo! Quina alegría, noy!

Ja’t trobava a faltar. Quinze díes que soch aquí.

(Virgínia, que de la porta estant ha contemplat ab goig aquesta escena, ara’s retira somrient).

Ara ho he sabut. Noy, els istius els passo a la masía. Faig bondat de la bona. Devegades s’escorren quinze, vint díes que no m’acosto al poble pera res.

Ja li vaig dir, jo. Ell, ja pots comptar, al moment va preguntar pera tu.

No caldria més. No hi ha pas en tot el poble dos amichs com nosaltres. Eh, Claudi?

L’oncle y jo teníem ganes de venir al teu mas un día d’aquesta setmana.

Ja’m tens aquí, donchs.

Quan me’n alegro!

Això no vol dir que no hagis de venir al meu mas, però será pera estarthi quinze díes, un mes…

No, gracies.

Com s’entén gracies! M’ho has promès cent vegades.

En fi, ja’n parlarem de més aprop. Ara sèu. Me sembla que tindrem coses pera dirnos després del temps que no’ns hem vist.

(Assentantse). Perquè no vas venir l’altre istiu?

Era qüestió d’aprofitar el temps. He fet dos cursos en un.

Bé noys, esplayeuvos aquí, ara que us vaga! Jo me’n vaig al camp a veure’ls meus pagesos.

Com vostè vulgui.

Senyor Joseph, perdoni que no hagi estat més atent ab vostè. L’amich m’ha pres tota l’atenció.

Ja sé que cosa es l’amistat. Aprofiteuvos d’aquesta flor de la joventut que’s marcirá com totes les demés quan sigui l’hora.

Què diu ara?

No hi ha dubte, cal aprofitarse de les coses en el breu moment que existeixen.

Y que entén vostè per aprofitarse de l’amistat?

Penetrarvos egoistament l’un de l’altre fins arribar a descobrir lo més íntim del vostre cor, perquè una vegada separats ne treyeu una llissó d’experiència.

Bah! Senyor Joseph!…

No hi ha dubte que vosaltres meteixos us en donareu compte tart o d’hora.

Així vostè no creu en la nostra amistat?

Sí, però posa cabells blanchs y m’en parlarás aleshores de l’amistat.

Què vol dir ab això?

No més hi ha la dòna, y una sola encara, que pugui sostenir en nosaltres una afecció de tota la vida.

No l’entench.

Per què ho diu això, oncle?

Avant minyons! No destruhim la vostra ilusió! No’l creyeu del tot al jayo! Avant! (Sé’n va pel fons).

(Els dos companys, durant un moment queden admirats de les paraules de Joseph. Per fí Abdon trenca’l silenci).

Bah! D’això fas cas.

Oh! Cah!

(Després d’una pausa breu y ab certa alegror fingida).

Ah! Es necessari que’t feliciti! Ja sé que ets Doctor en Farmacia.

Per fi hi hem arribat.

Es honrós, naturalment, d’arribarhi tant jove.

Lo meteix hauries fet tu si no haguessis abandonat els estudis.

Probablement, però jo no podía seguir estudíant.

Si tu haguessis volgut…

No, jo no podía abandonar la família; el pare’s feya vell y calia algú que’s posés al davant dels nostres interessos.

Donchs te tenim fet un petit propietari?

Ja ho veus, tu has anat progressant y jo vaig perdent de cada día. Avuy ja no soch més que un mal pagès ab certes apariencies de senyor.

No ho crech. La teva instrucció y’l teu esperit elevat t’alçan molt per damunt d’aquesta gent.

(Ingenuament). Ah! No ho creguis. Pera ser ditxós m’he hagut de tornar com la gent d’aquí. Avuy ho soch y confesso que n’estich content.

Ho dius de serio això?

Y donchs! Al comensament, quan encara conservava les idees que tu y jo teníem essent estudiants, veurás que no trobava un company en lloch. Les noyes me trobaven massa seriós. Pera fugir del meu isolament m’ha calgut tornarme com ells, pensar com ells…

Ah, miseria!

Ditxós tu que te’n anirás a viure lluny d’aquest malehit pays!

No, si jo’m quedo aquí…

Què’m dius, ara?

El vell Farmacèutich ja s’ha decidit a vendrem la botiga.

Me deixes parat. Què díable hi farás aquí?

Què! Viurehi, què hi vols fer?

Més ab el teu carácter…

Viure y lluytar.

Lluytar, dius! Ah, criatura! Això es bo pera dir. Creus tu que val la pena de lluytar aquí?

Sí, aquí com a tota arreu. Tot home te’l millor camp de lluyta a la terra hont ha nascut!

Però ab qui vols lluytar aquí? Contra qui? Contra què?

Tu y jo ho havíem proposat tantes vegades! Recordes, Abdon, els antichs plans? Tu be m’ajudarás avuy que jo soch aquí.

Quí!… Jo?

Tu, el millor amich que tinch, el meu company d’ideals… ab qui tindré confiansa sinó ab tu?

Oh! be…

(Decidit). Espero que m’ajudarás.

(Vacilant). Veurás, jo estich molt be ab els meus, ara.

Què vols dir?

Jo no lluyto per res, no m’encaparro ab res. Estich fent la meva joventut, comprens?…

Y jo que comptava tant ab tu!

Y be! Què voldries fer en aquest recó de món?

Tu ja coneixes les meves idees.

No’s pot fer res aquí, noy.

Fundaré una associació lliure, sense cap ideal polítich, ab l’únicn fi de desvetllar la conciencia popular…

Oh! No somnihis impossibles!

No es impossible, no. Obrir l’esperit lliurement als quatre vents, desfer ombres y prejudicis… en fí, preparar els esperits pera l’obra social. Això es lo que convé aquí.

Bah! Bah! Vesten a passeig ab aquestes histories! A nosaltres ens fa riure això com tot lo que no es essencial en la vida. Pera nosaltres la millor política es estar be dintre casa nostra.

(Després de una pausa, ab dolor). Ja no ets aquell Abdon que jo comptava com el millor entre’ls meus amichs.

Tu tampoch ets el meteix Claudi d’abans.

Potser no.

Què hi farem si es així?

Hi ha no se què que’ns separa l’un de l’altre!

Tu has anat progressant y jo m’he estacionat…

Has reculat encara.

Tant se val, no envejo’ls teus progressos.

(Resignat). Malgrat nosaltres ha passat un vent de glas entre la nostra amistat.

Sembla que’l teu oncle hagi parlat pressentint alguna cosa.

Quí sab? (Abdon s’alsa) Te’n vas?

Sí, me’n torno a la masía. Adeu!

Y nom queda cap esperança de que un día tornis a ésser lo que eres?

Ah! Com es possible això? No’s torna a ésser may lo que s’ha sigut.

Quí s’ho havía d’esperar?

(Disposantse a sortir). Y si’t quedes per aquí ja apendrás de viure tu també. Escolta’l meu consell: si vols viure tranquil procura tornarte com els demés del poble.

Lluytaré ab totes les meves forces pera mantenirme tal com soch.

Donchs, mira, Claudi, no’t facis ilusions. Ab els altres companys no hi comptis més que ab mi meteix. Feste’l carrech que has d’estar sol, enterament sol…

No, sol no! Jo’t juro que nom mancará companyia!

(Irònicament). Oh! be…

Has sentit l’oncle? Diu que no més una dòna pot mantenir en nosaltres una afecció de tota la vida.

Què! Te vols casar?

Potser una dòna será’l millor company pera mi.

Una dòna! No’m facis riure! Que poch coneixes la dòna quan dius això!

Potser ella sola omplirá’l buyd que ja comenso a sentir.

Vaja, home! Què’s pot empendre de seriós ab una dòna? Se coneix que encara no has après de viure, tu…

Y tu?

Densa que vaig deixar la carrera pera quedarme aquí, no n’he après poch de viure! Te creus que’m veurás casat a mi? Aquí, com a ciutat, si un se sab entendre…

Ja…

Sí, home, sí. Ja no hi es aquell temor ni aquella puresa en les noyes del nostre poble. Tothom ha après de viure avuy. Y quan un es atrevit, jove y fill de casa bona…

(Violent). Tot això has après?

Y tu que tens una carrera que’s presta tant per aquestes coses! Ah! Si jo’m trobés al teu lloch!

Escolta, Abdon; són molts al poble, que pensen com tu?

Tothom. Tot el jovent que puja, homes y dònes.

(Moment de pausa. Claudi se reté violent).

Sí, home, sí! Tots hem après de viure! Y tu vens a cantarnos la palinodía? Segueix la corrent, déixat de cabòries y llénsat a fer la joventut mentres ets jove.

(Indignat). Entre nosaltres dos ja s’ha acabat tot. Abdon, vesten d’aquí!

Me treus de casa?

Sí, vesten.

Home, considera…

Vaja, fòra compliments!

Això es indigne!

Entre nosaltres dos s’ha acabat tot! Vesten!

(Sortint). En fí, si vols acabar del tot m’es igual a mi…

Sí, del tot… del tot y per sempre més!

(Abdon se’n va confús. Claudi resta desolat. Una pausa. Entra Virgínia, y al veure sol an en Claudi ab el cap baix, queda sorpresa).

Què ha passat? Hont es l’Abdon?

(Prenent a sa mare ab molta emoció). Oh, mare!… Ens hem de realsar per damunt de tanta misèria!

ACTE SEGON

(Parant la máquina y arreglant la roba). Ab quin gust treballo, noya!

Es que la paga anirá be?

Com sempre.

Y donchs?…

Al món ja no hi ha gent pròdiga; tothom dona lo més just.

Es cert.

No’ls necessitem per això als pròdichs… Treballem y’ns guanyem la vida. Així no cal donar les gracies a ningú.

Que es lo millor!

Però tot això no’m posa ni més alegra ni més trista a mi.

Donchs que es lo que t’alegra avuy y’t fa treballar de tant bona gana?

Pots explicarte tu meteixa, en certs moments, la causa de les teves alegries?

No sempre.

Vía, donchs, no vulguis saber més, fil a l’agulla!

(Se posa a treballar a la máquina de nou. Una pausa).

Tu m’amagues alguna cosa…

Bah! Maníes teves!

Aleshores quin sentit té això?

Sempre esteu buscant el sentit de les coses. No sabs que hi ha coses sense sentit a la vida?

No ets més que una folleta. May posarás seny.

Bah! S’es com s’es.

(Una pausa. Rosalía fa anar la maquina molt depressa).

No vagis tant de boig que trencarás alguna pessa de la máquina.

Si una hi pogués fer rodar els díes y els anys, la vida entera, ab aquest vol esbogerrat!

Y ara beneita! No’ns queixem sempre de que la vida es curta?

Quí sab?

Sempre he sentit dir que’l temps va massa depressa.

Pera tu va depressa, pera mi va poch a poch… Ningú está content… Quí ho entén això?

Ni tu meteixa sabs lo que vols.

Y tu? Y’ls altres?… Ningú, Teresa, sab lo que vol. No més sabem que no estem contents, vethoaquí.

Vaja, no comensis a pensar. Per què serveix això?

Calla. Ja m’has fet esguerrar la feyna.

(Para la máquina pera observar la marxa del treballi)

(Acostantse a la máquina). Veyam!

He fet un disbarat.

Veusaquí lo que passa: pensem, pensem y esguerrem lo que tenim entre mans.

Pensem, pensem y esguerrem lo que tenim entre mans. Així es la vida, germana.

Déixala estar la vida… treballa.

Sí, no ha sigut res, tornemhi.

Ja n’hi havía prou pera ferho malvé tot. No vagis tant de boig.

(Recomensant el treball ab atenció).

Va be així?

(Una pausa. El treball marxa suaument sense destorbar la següent conversa).

Tu m’ amagues alguna cosa, Rosalía.

Quina idea!

Y’m sembla que pera la teva germana no hi hauria d’haver secrets.

Be, per què ho dius això?

Perquè tu no vius tranquila com abans.

Com abans… de què?

Vols que’t parli francament?

Sí.

Densa que’l Claudi es aquí que tu no vius tranquila.

Jo! Per què no he de viure tranquila? Què n’he de fer jo del Claudi?

Tu l’has vist dues o tres vegades…

Sí y què?

Hi has parlat llarga estona, no m’ho neguis…

No t’ho nego.

Aquí meteix, a casa.

Sí, sí…

Ay, Rosalía! Encara no n’estás desenganyada dels homes?

Més de lo que tu’t penses.

Donchs per què admets conversa ab cap?

La nostra conversa no ha tingut importancia.

Tu no penses ab el dir de la gent?

No. La gent tant diu d’una manera com d’una altra. Sé que no he fet cap mal. No s’ha d’esser esclava tampoch fins an aquest punt…

Germana, tu vas per mal camí…

No’m diguis això, Teresa! Quina dona hi ha que observi una conducta millor que la meva?

Fins ara sí. Però d’aquí en avant…

Teresa, també tu m’has de martiritsar ab els teus dubtes?

Jo no veuré may ab bons ulls que tu’t relacionis ab el Claudi. Ni ab ell ni ab cap altre home… Te vaig admetre a casa, però ja sabs ab quina condició…

He donat res que dir densa que soch a casa teva?

No. 

Donchs que vens a predicar ara?

El Claudi no es un jove pera tu.

Ja ho sé. Creus que ho he somniat may això?

Jo no ho sé.

Vaja, no’m facis tant tonta!

Donchs no hi vulguis cap mena de relació.

Per què? Te creus que’l Claudi es com els homes d’aquí?