Senyora Virgínia, viuda de Pradell.

Claudi Pradell, son fill, llicenciat en Farmacia.

Joseph Pradell, oncle de Claudi.

Paula, la seva esposa.

Rosalía.

Teresa, sa germana gran.

Abdon, amich de Claudi.

Una vehina.

Dues dones.

ACTE PRIMER

(De l’avant sala estant). Escolti, Virgínia. Jo me’n vaig un moment.

Está be.

Si ve’l Joseph del cafè díguili que torno al instant.

Molt be diu.

(Entrant aixugantse la suor del front). Bah! No puch dormir.

Què hi fa? Fes la sesta no més pera reposar un moment.

Com vols que reposi si no estich cansat? (Dihent això pren una cadira, s’asseu al costat de sa mare y continua:) Treballes molt, tu!

Jo? Cah!

Jo estich fet un gandul, noya.

Quina feyna tens ara?

Ni tinch coratge d’obrir un llibre. Ah! això no pot anar!

Ara tens dret al repòs, fill meu.

Ja ho dius tu això!

Es clar que sí! No tots els joves fan lo que tu has fet.

Oh! Quan un vol! (Ab molt afecte). Tu si que may reposes. Digam, què fas ara, aquí?

He reprès una feyna que no sé’l temps que la tenia comensada. Això distreu.

Sembla que hi posis un cert amor d’artista en aquest treball. Quan jo era petit passava hores enteres al teu davant meravellat de veure la llestesa dels teus dits. Te’n recordes, tu?

Prou. Y devegades, mirantme, t’hi adormies ab el caparró apoiat sobre la meva falda…

(Moment de pausa. Els dos somriuhen ab aquests recorts tendres).

Vetaquí que aquesta feyna del ganxet representa la ocupació més seriosa de la teva vida.

Quasi que sí. Quantes y quantes hores hi tinch esmersades si ho anéssim a comptar!

Sembla estrany que una cosa tant sensilla pugui omplir la vida d’una persona!

Y pensar que quasi may m’ha donat cap profit, Deu meu!…

Y què? Si això ha sigut la teva satisfacció…

Pensa que durant vint anys no ha nascut pas una criatura al poble que jo no li hagi fet una gorreta de ganxet com aquesta.

Y no es bonich poguer dir això? Y sempre sense cobrar, eh?

El meu treball no l’he volgut cobrar may; no més, els que ho podien fer, se pagaven el fil.

Vaja, això t’ha de donar una gran satisfacció.

(Indiferenta) Pse!…

Per què no? Tu avuy deus tenir l’estimació de tot el poble.

Bah! No parlem d’això!

Per què, mare?

(Ab pena). T’hauria de dir unes coses! Sòrt que no he buscat may la recompensa!

Això es molt honrós, mare; sembla petit, insignificant a primer cop d’ull, però en el fons es gran y noble.

No’t diré que no, però…

Què?

Les accions nobles ens perjudiquen sovint a nosaltres mateixos, fill meu.

Oh! Per què dius això! No siguis egoista, ara.

No soch egoista però’m dono compte de moltes coses que a la teva edat tampoch havía previst.

Dígam, mare, aquesta impulsió cap al bé que devegades sentim irressistiblement no es la cosa més hermosa de la vida?

Si, no’t diré que no… Després de tot val més que siguis així…

Me respons ab una fredor!

Què vols que’t digui si jo no puch participar dels teus entusiasmes? Avança y descobreix la vida ab els teus ulls, vethoaquí tot.

Els pares feu igual que’ls aucellaires, voldríeu tallar les ales als vostres fills així que comensan a saber volar.

(Al dir això, en Claudi s’alsa y’s passeja per la sala mirant a dreta y a esquerra).

Tu creus que tallem les ales, eh? Us ensenyem a volar ab prudència…

(Rihent sense afectació). Prudència! Prudència!

S’entra de boig a la vida y se’n surt sáviament. Escolta als que’n surten.

(Pausa. En Claudi se passeja contemplant l’habitació. Sa mare treballa).

Heu arreglat molt be tot això!

Si, gracies al meu esfors, comensa a fer goig.

Be prou que veig per tot la teva má.

No’m podía avenir a habitar una casa tant mal arreglada.

Tu has posat les coses a tò. Sembla que tot tingui un altre aspecte.

Ni encara que aquí no sigui a casa meva tot ho he anat posant al meu gust. Avuy una cosa, demá una altra… Sobretot, aquests darrers anys, m’he esforsat molt: me semblava que d’aquella manera la casa no era prou digna pera rebre al meu fill Doctor en Farmacia.

No diguis això; al teu costat tot es digne.

Lo que tu has vist, alguna petita millora, tot ho he fet preparant la teva arribada.

(Molt amable). Grácies, mare, jo no mereixo tant.

(Dit això avança cap al balcó mentres sa mare treballa satisfeta).

Quina calma pel poble! No’s veu ningú, no se sent res.

Ara meteix se sentía l’armonium del senyor Vicari.

Quina tarda més serena!

Estás content d’esser al meu costat en el repòs del poble?

Molt, y tu? Les teves penes s’han acabat. Ja no’m tens lluny, entre’ls perills de la ciutat, com tu dius.

Ara’m preocupa molt una altra cosa…

Quina?

El carácter atrevit y despreocupat que has pres a Barcelona. Això aquí al poble’m causará molts sofriments.

No, dòna…

Però, veyam; per què no vols anar a viure a ciutat?

N’estich cansat de la ciutat.

Y jo estich cansada del poble. Tu també al cap de quatre díes t’hi aborrirás aquí. Tu no pots viure entre una gent tant hipòcrita.

Els homes són iguals per tot arreu.

Anem a ciutat, creume, fill meu.

No. Jo estimo la gent del meu poble. Si m’es possible fer algun be durant la meva vida, el vull fer aquí.

El meu somni era d’anar a viure a ciutat, tu y jo sols, tant aviat com acabessis la carrera.

Y’l meu venir aquí, al teu costat…

Tant que he desitjat tenir una llar meva… una llar nostra, comprèns?

Sí, però aquí…

Me vull sentir a casa meva, ab vida pròpia… tenir un interior que sigui nostre, pera tu y jo sols, fill meu…

Comprench, sí…

Una llar que aquí no tindrem may.

Per què no?

Oh! no. Aquí, entre aquestes parets no será may casa nostra.

Però en una altra casa, aquí al poble meteix, tu y jo sols…

(Ab energia). No! No!… No’m parlis d’això!

(Ab manyaguería). Jo se un piset tot blanch, de cara als camps, que obre ses finestres a sol ixent… Allí anirem a viure, eh?

No, Claudi! Això no més es satisfer la meytat de la meva ilusió!

Aleshores la teva gran ilusió es l’anar a viure a ciutat?

Sí.

(De bromá). Pera fer la gran senyora, eh?

No diguis això…

Ja’t passará aquesta idea.

Y tu per quina rahó i interesses tant en no anar a ciutat?

Sería llarg de contar. Es tot un plan que jo tinch.

Un plan pera què?

Ja t’ho aniré explicant. Es com una missió que jo m’he imposat ab gust. Vull influir sobre la manera d’esser d’aquesta gent, comprèns? Vull fer la meva vida d’amor aquí al meu poble. Aquí tinch els companys, la família, els amors d’estudíant, els recorts de noy, en fí, tot lo que toca al sentiment y endolceix la vida.

Sempre t’he vist ab el cor ple d’aquestes ilusions! No sabs els desenganys que se t’esperen, fill meu!

(Se presenta Paula per la porta del fons. Es una dona magre y nerviosa, viva, cabells grisenchs aplanats endarrera. Vesteix ab descuyt un cos fosch. Quan parla acompanya sa paraula seca de gestes vius).

(De la porta estant). Vegi, vostè… Algú la demana per allá.

(Alsantse y anant cap a la porta). Quí es?

Vagi, dòna; no es pas pera mi que vé.

Però, qui es?

(Ab ironia). Una visita noble. Fácila passar al saló. Depressa, que no s’impacienti.

La Rosalía?

Sembla extrany, Virgínia, que admeti aquesta gent a casa!

(Ingènuament). Ah! es per la gorreta!

Despátxila aviat; de totes maneres. No es bonich de tenir tractes ab certes persones.

(Virgínia sén va un xich ressentida per les paraules de la Paula. Aquesta resta un moment indecisa y en Claudi li diu ab severitat).

Tía! Què’n té que dir vostè de la Rosalía?

Hum! Vaya una pregunta!

Sí; què’n té que dir?

Vaja, home. Sembla estrany que’m preguntis això! Ni encara que un día hagi estat la teva…

(Entra la senyora Virgínia seguida de la Rosalía. Paula s’escorre indignada per la porta del fons. Rosalía es una noya agradable, sensilla y graciosa; sa cabellera es rossa, sos ulls blaus, molt expressius. Vesteix un cos blau clar y una faldilla de tons foscos. Claudi s’impressiona davant de la Rosalía).

(A l’entrar). Ja l’esperava un día d aquesta setmana.

La feyna no m’ha deixat venir més aviat.

Ne tenen molta de feyna?

Massa, senyora; ma germana y jo treballem més de lo que’ns permeten les nostres forces.

Me’n alegro… però això no está be de treballar massa. La seva salut se’n ressentirá.

Ja ho diu vostè. La vida es tant costosa!

Oh! En un poblet no tant com es això!

Pera nosaltres els pobres…

(Embarraçada). En fí…

Vostès, els richs, no les coneixen les nostres angunies.

No, però no manca qui les pressent…

En fí, què hi fará?

Se treballa, se treballa… y no s’avança res. Grácies que’s pugui anar tirant.

Això no es viure…

No senyor que no es viure. Devegades penso que valdria més…

(Anant a sortir pel fons). Permètim.

Faci, senyora.

Vaig a buscar la gorreta. Mentrestant assentis un moment. (Se’n va).

(Rosalía permaneix dreta, emocionada davant de’n Claudi. Ell se troba en igual estat. Per fí ell trenca ’l silenci).

Asséntat, Rosalía.

No, gracies.

(Somrient). Sembla talment que no’ns coneixem…

Talment ho sembla.

Què es extranya la vida! No fa pas molt temps…

Oh! Sí que fa temps, sí…

Me sembla ahir.

No; més aviat sembla’l recort d’un temps llunyá, quasi diria d’una altra vida.

Es cert això que dius!

El recort d’un temps passat, mort… y enterrat.

Per què parles així?

Deu meu! Còm vol que parli?

No’m tractis de vostè.

(Ab fina ironia). Donchs còm? A tot un Doctor en Farmacia!…

Oh! Rosalía!

Ja ho veu, ja s’ha realisat el seu somni…

(Maquinalment). El meu somni…

Ja’m recordo be quin era’l seu somni aleshores… y vostè!

(Emocionat). Rosalía! Perdónam!

De què?

Perdónam! Ja sé que t’he faltat miserablement…

Oh! no…

Jo no t’havía d’haver oblidat, no t’havía d’abandonar…

Oblidi tot això… Jo fa temps que no hi penso.

Jo, sí. Aquell passat viu encara en el meu cor.

(Ab emoció). No vulgui ressucitar coses tan mortes, Deu meu! Facis compte que tot allò ja está enterrat per sempre… per sempre!

No. Jo crech que tot ha de ressucitar en mi y en tu…

Impossible! Impossible!

(Ella veu venir a la senyora Virgínia y sab dissimular la situació, cosa que Claudi apercebeix. Entra la senyora ab una gorreta a l’una má y un paper pera embolicarla a l’altra).

Veu? No crech que li sigui massa petita, veritat?

No, no, al contrari…

Què! Vol dir que li podria ser gran?

No, no. Está molt be.

En aquest cas aquí hi passa una cinteta pera poguerli estrènyer.

Que be ho sab arreglar vostè! Ara gracies, mil gracies de tot, senyora.

No hi ha de què. Disposi.

Grácies.

Quan tregui’l nen de dida portímel, que n’hi farem una altra.

No vull molestaria tant.

Res de molèstía, crèguim; vostè está molt enfeynada y jo no faig gran cosa.

Está be. Estiguin bons.

Ja se’n vol anar? No vol assentarse un moment?

La meva germana m’espera. Tenim tanta feyna aquests díes!

Molt be, donchs, cal aprofitar la ocasió. Fins a més veure, filla meva.

Estiguin bons.

A més veure, Rosalía.

(Acompanyantla fins a l’avant sala). Un petonet al noy quan el vagi a veure.

(De fora estant). Grácies.

(Una pausa. Claudi queda pensatiu. Després torna Virgínia dihent:)

Pobra Rosalía! Després de tot es una bona noya.

Ha tingut una criatura… No se sab de qui es?

D’un extranger de les mines que posava a casa seva. Va morir quan ja havía anat la primera amonestació.

Així s’hi casava…

Oh! sí. Era un home com cal. Molts d’aquí no farien altre tant. Una ensolcida de la mina el va arreplegar…

Quan s’ha d’esser desgraciat!

No está de sòrt, no. Y avuy tothom s’ allunya d’ella. Ja sabs lo que passa en un poble.

Ja ho suposo. Es indigne! Ara meteix la tía…

De totes maneres la Rosalía no ha sigut una noya exemplar. Ha tingut molts festejadors, quan l’un la deixava ne prenia un altre…

Y be!

Oh!… Y crech que va comensar per tu! No pot deixar d’interessarte.

Cah! Una follia de joves abans d’empendre la carrera.

Vetaquí perquè sempre m’ha tractat tant amablement.

De veres?

Com volguentme dir: jo he sigut estimada del seu fill.

(Somrient). Això has comprès?

M’ho sembla. Y ara, dígam: com van náixer els vostres amors?

Quan jo estava a casa’l Farmacèutich. Ja sabs que la seva mare, en aquell temps, portava’l govern d’aquella casa y la Rosalía cosía y feya tota la roba d’aquell vell tant tocat y posat.

Sí, ja recordo.

Donchs, allí dins, la cosa va comensar de la manera més natural. A les tardes el vell sortía a passeig, y ella y jo, sovint, quedávem sols a la casa. La Rosalía que era viva, fresca, quasi una nena, me duya’l berenar totes les tardes y escullía sempre lo que més pogués agradarme com una mare ho fa ab el seu fill.

(Somrient). Si, això’s comensa a compendre.

L’amor va venir sense que’ns en adonéssim. Aquelles tardes d’istiu tant llargues, aquella solitut… y sobretot el volguer fugir de l’aborriment de la botiga que pesava a damunt meu… Ah! això’ns va acostar tant com el propi desitg!

Naturalment, tot hi ajudava.

Hi havía tardes que ni una ánima se presentava a demanar. Allò era una peste de salut, com deya l’Apotecari. Oh, mare! Quins temps me’s ditxosos aquells! La meva ánima se va obrir per un moment al veritable amor!

Y després?…

Després ni ella ni jo várem ser prou cautes.

Què vols dir?

La passió’ns va arrocegar y…

Váreu anar més lluny de lo que calia…

De totes maneres sempre la vaig estimar de debò. Vaig anarmen a Barcelona fent mil projectes pel nostre avenir.

Per l’avenir de qui?

(Seriós). Pel meu y pel d’ella. Aleshores tots els meus pensaments anaven acompanyats de la seva imatge y’l meu somni era ser llicenciat en Farmacia, casarme ab ella y viure aquí en la plenitut de la ditxa.

Ah, criatura! Y si t’haguessin dit que l’havies d’oblidar…

Ho hauria cregut impossible.

Has fet be perquè no era una noya pel teu bras.

No obstant, ella es la dona que ha posat arrels més fondes en la meva ánima.

Se diu que’l primer amor es l’únich veritable…

Es cert, mare, sempre deixa alguna cosa d’inesborrable en el nostre cor.

Y tu ho sents això?

Oh! Lo que jo sento més aviat es compassió… una fonda compassió per aquesta pobra noya que m’ha estimat tant.

(Entra Paula per la porta del fons).

Ja es fóra la galant visita?

Uy! Ja fa un quart d’hora.

(Seriosa). Miri, Virgínia, si no’m vol disgustar, no la deixi intervenir gayre per casa an aquesta noya.

Be havía de venir a buscar la gorreta.

Vès si n’hi faria jo de gorretes! Pel colze! Prou gent honrada hi ha que ho necessita més que ella.

Oh, tía! Me sembla que aquesta noya no mereix ésser tractada d’aquesta manera.

Que no ho mereix, dius! Una perduda com ella!…

Pera mi no ho es pas una perduda!

Bon Deu! Donchs hont ho anirá a trobar lo que ha perdut?

Son tantes les que cauhen!…

Això no es cap rahó, Virginia. La compassió’ns pert a tots.

Es veritat, però n’hi ha com la Rosalía que la mereixen la nostra compassió.

(Indignada). Com! Una mossa que festeja ab tots els xicots del poble, que acaba per tenir una criatura y que tindrá’l coratge de presentarse ab ella davant de tothom…

Millor! Aquest coratge sol la dignifica…

Què dius!

Sí! Presentarse ab el cap alt y ab el fill als brassos es una confessió en plena llum que la dignificará als ulls de tothom.

Això goses a dir, tu! Els fills del pecat s’han d’amagar pera evitar l’escándol. Per això hi ha els Hospicis y’ls Assils.

Oh, tía! Es monstruós lo que acaba de dir!

Y què es lo que tu dius? Això no més pot sortir d’un cor sense relligió!

Claudi, vaja, deixem corre aquesta qüestió. Tía, no disputi més…