Els mateixos i en David

DAVID

Eh, covart!

NURIA (mirant en l’aire)

Senyor!

ADRIÁ

Lladre!

DAVID

Deixeu estar a la Nuria! Atreviu-vos am mi!

ADRIÁ

Am vostè! Am vostè! Si vui arrencar-li l cor!

DAVID

Atreviu-vos am mi, us dic!

ADRIÁ

Am vostè!…

NURIA

No veus que jo l’estimo?

ADRIÁ

I tu l defenses! No l’heuras, no! No sortireu am la vostra!

DAVID

Per força!

ADRIÁ

Mai! (Agafa l ganivet que hi ha damunt de la taula i va per ferir an en David.)

NURIA

(detenint, horroritzada, a l’Adriá)

Adriá! Adriá!

ADRIÁ

Deixa-m! Deixa-m!

DAVID

Deixa-l, Nuria!

NURIA (cridant)

Mare! Mare!

ADRIÁ

Lladre, més que lladre!

(Compareixen precipitadament la Quima, en Blai i l’Arcadi.)

ESCENA XIV

Els mateixos, més la Quima, en Blai i l’Arcadi

BLAI

Què passa?

QUIMA

Verge sagrada!

ARCADI

Adriá!

NURIA (cridant esfereida)

Veniu! Correu!

(Apareix en Mingo, corrent. Lluita pera descompartir a l’Adriá i en David.)

ESCENA ULTIMA

Els mateixos i en Mingo

MINGO (a l’Adriá)

Fes-te enllà, verinós!

ADRIÁ

Tu, també!

MINGO (volent-lo desarmar)

Porta aquesta eina!

ADRIÁ

No! Deixa!

MINGO

Porta aquesta eina, et dic!

ADRIÁ

Vés! Deixa-m estar!

M1NG0

Eh!… (Li pren el ganivet i el rebot per terra.) Això és d’un home digne?

ADRIÁ (rendint-se)

Per què m’has destorbat? (An en Mingo.)

MINGO

I ara… no t mors de vergonya?

ADRIÁ

(pantejant amb excitació nerviosa)

Així no sé què t fessis!

MINGO (molt baix)

Animeta!

DAVID

(després d’un curt silenci, am gran serenitat)

Adriá.

ADRIÁ

Què vol?

DAVID

Vós heu errat el camí.

ADRIÁ

Jo també sé estimar!

DAVID

Sí; però a la vostra manera: sense idealitat. No com la Nuria desitja ser estimada.

ADRIÁ

Jo no més veig que se m’ha enganyat!

QUIMA (suplicant, plorosa)

Adriá!… Fill!…

ADRIÁ (amenaçant-la amb ira)

Vós, vós m’heu enganyat!

QUIMA

Ai, pobra de mi! Què dirà la gent de nosaltres?

ADRIÁ

La gent! La gent! La meva joventut és lo que sento!

DAVID (am sentiment noble)

Pobre Adriá!

ADRIÁ (quasi sanglotant)

No puc estar més aquí… No puc!… (Mirant an en David i a la Nuria.) Tinc enveja de la vostra felicitat! Us tinc molta enveja! (Anant-sen cap al jous.) Quima!… Quima!… (Amb emoció tràgica.) Què mal m’heu fet!… Per què m varen enganyar? Qui m treurà aquest rosec!… Oh! Quina gelosia, quina gelosia!… (Desapareix, cor-pres pel dolor. La Nuria, llagrimejant-li ls ulls, mira a l’Adriá; i així que aquest ha desaparegut, fixant-se en en David, se llenca ais braços d’ell plorant enamorada.)

NURIA

David!

DAVID

Glòria meva!

(La Quima, seguda en una cadira, està tota preocupada. En Blai, l’Arcadi i en Mingo quedeu atònits, com petrificats, formant tots plegats un quadro.)

Teló ràpid