DAVID
Aon vas, Nuria?
NURIA
A cercar aigua a la font pera uns senyors que s’esperen a casa.
DAVID
Que porten molta pressa aquests senyors?
NURIA (am candidesa)
No ho sé.
DAVID
Bé, bé… (Mirant-la de fit a fit, amb èxtasi.)
NURIA
Que ja han acabat de pintar?
DAVID
No encara. No s pot fer res.
NURIA
Per què?
DAVID
Oh! Què sap un! Lo que és jo…
NURIA
Què té? Que no s troba bé?
DAVID
Sí.
NURIA
Què li passa, doncs?
DAVID
Res: estic un xic neguitós.
NURIA
Què pinta?
DAVID
Res. No val la pena.
NURIA
A veure. (Mira l quadro.)
DAVID
No s pot mirar de dolent.
NURIA
I el seu company? (Mira l quadro de Arcadi.)
DAVID
Què ten sembla?
NURIA (no gosant-ho a dir)
M’agrada mes el de vostè.
DAVID
Avui no estic per pintar.
NURIA
Que potser està malalt?
DAVID
No estic malalt! (La mira fixament. La Nuria abaixa l cap ruborisada. Curt silenci.) Nuria!
NURIA
Que mana?
DAVID
Per què t’has tret la mantellina? Tant bé que t’escau!
NURIA
Que és burleta!
DAVID
Sí: t’escau divinament, i la seva blancor contrasta am la teva tristesa!
NURIA
Que m’hi vol retratar així?
DAVID
Sí. És de la manera que m’agrades més. Però, i si després et costa un disgust?
NURIA
Un disgust? No sé per què. (Am to natural.)
DAVID
De vegades…
NURIA
Què?
DAVID
La gelosia… Es una cosa tant terrible la gelosia!
NURIA
Ah! No temi.
DAVID
Es que ahir l’Adriá…
NURIA
Ah! Allavors que vostè va dir pera fer-me l retrato?
DAVID
Sí, allavors.
NURIA
Ell sí que…
DAVID
Ell, ell!…
NURIA
Si no li agrada, que ho deixi! Vès quin mal és! Té una mena de caràcter, aquell, també!
DAVID
Ja l té ben aspre, ja.
NURIA
Més de lo que vostè s pensa.
DAVID
Ja n’estic enterat. Sé que no m pot veure.
NURIA
No n faci cas.
DAVID
Que li he fet? (Am molta delicadesa.) M’he atrevit mai… ?
MBIA
Vostè? (Am dignitat.) No sé aquell xicot per qui m’ha pres, ni per què m vol.
DAVID
Prou que s veu per què t vol. Pera fer de tu la seva esclava. Perquè fas goig; per xò: perquè fas goig.
NURIA
I per res més? Sempre ho he dit! (Am veu concentrada i am molt sentiment.)
DAVID
Sempre ho has dit? Ane qui ho has dit?
NURIA
An els meus pares.
DAVID
Així, doncs, tu no estimes a l’Adriá.
NURIA (inconscientment)
Sí…
DAVID
No: tu no l’estimes. No m’ho neguis, que t’ho llegeixo a la cara.
NURIA (am molta fredor)
Sí que l’estimo: cregui-m.
DAVID
No, no menteixis.
NURIA
Veurà…
DAVID
Tu l’avorreixes.
NURIA
Li dic que no. Si m’hi caso! (Esforçant-se pera convèncer an en David.) Que no sap que m’hi caso? (Amb ironia trista.)
DAVID
T’hi cases? Per força!
NURIA
En què s fixa?
DAVID
En que l’Adriá no satisfà les teves ambicions ni els teus somnis de ventura. Em fixo en que ell és tant diferent de tu, en que la seva ànima és tant inferior a la teva, que… Però, què dic, si tot és en va!
NURIA
(Mirant encisada an en David, diu am molta ingenuitat.) Ja l’entenc, ja. Devegades també hi penso, com vostè… Més, l’obediencia! L’obediencia, David!
DAVID (am sarcasme)
Sí, l’obediencia!
NURIA (amb ingenuitat)
I l’Adriá ja n’és, de ric… A mi què pot faltar-me?
DAVID
Tot: l’amor, la felicitat; això que no ns satisfà quan ens ho donen fet.
NURIA
(parlant-se a sí mateixa, am fonda meditació)
Ser una esclava… una esclava… Sí que és així… I no se n’ha de ser!
DAVID
El veritable amor no esclavisa: fusiona les ànimes.
NURIA (coordinant idees)
Ja no vol que vostè m retrati…
DAVID
Perquè és un egoista i tem perdre-t.
NURIA
Si ho fa així, em perdrà.
DAVID
Es clar que sí!
NURIA
Jo no faig pas res de mal! No fent res de mal, no consento que ningú m repti.
DAVID
Oh! Sí que n fas de mal!
NURIA (molt sobtada)
Jo? Vostè m’ho diu!
DAVID
An ell n’hi vas fer molt!
NURIA
Jo? Quan? Quin dia?
DAVID
El primer que li vas dir que l’estimaves.
NURIA (am gran sinceritat i fermesa)
Que no! Que no!
DAVID
Sí, si: li vas fer molt mal.
NURIA
Mai li he dit que l’estimés. Mai! Mai!
DAVID
No?
NURIA
Ni li vui dir, ni li diré encara que m matin: no l puc enganyar.
DAVID
Ho veus com te sacrifiques, ho veus?
NURIA
No, no: ho faig resignada. (Am candorosa humilitat.) Deu ser la meva estrella.
DAVID
La teva estrella!… No, no; jo no puc tolerar que set sacrifiqui i es mercadegi am les teves gràcies. I tu hi consents perquè no t creus prou forta pera eslliurar-te d’aquest munt de prejudicis que pesa damunt teu.
NURIA
Què hi faré ara? Ja és tard.
DAVID
No és tard, no.
NURIA
Mataria als meus pares de pena! Pobra mareta meva! Tant que me l’estimo! Sí, sí! Jo m casaré am l’Adriá; al peu de l’altar juraré ser seva; li diré… que l’estimo!… No, no: això no li diré mai! Però li seré fidel, sempre fidel! Li vaig donar paraula i no puc trencar-la.
DAVID
Tu no faràs res de lo que dius. No, que no ho faràs !
NURIA
Quin recurs em queda?
DAVID
El de no accedir al teu sacrifici.
NURIA
Que aviat ho diu!
DAVID
Ho dic, i jo al teu lloc ho faria. Jo t deslliuraré!
NURIA
Vostè!
DAVID
Sí, jo, que vui salvar-te!
NURIA
Vostè! Vostè!
DAVID (am passió intensa)
Sí, sí, que t vui per mi! Et vui meva, que jo t’estimo, Nuria, t’estimo am tota la meva voluntat!
NURIA
Oh! Pobra de mi!
DAVID
Nuria!
NURIA
Verge del cel, ampareu-me!
DAVID
Tu m’has d’estimar, que ho necessites. El teu cor t’ho exigeix. Nuria, Nuria! No abaixis el cap i mira-m amb aquests ulls que vessen intel·ligència. No m creguis un malvat que ve a ennegrir la teva sort. Jo sóc el teu deslliurador! Jo t duc la felicitat!
NURIA
Oh David! Jo no disposo de mi.
DAVID
Lluita, lluita am coratge contra tots els obstacles que set presentin!
NURIA
No pot ser, no pot ser!
DAVID
Ha de ser!
NURIA
Deixi-m, cregui-m! Vostè serà un desgraciat, i jo…
DAVID
No, no puc deixar-te.
NURIA (am gran prec)
Faci un esforç!
DAVID
Com vols que pugui, si estimo tant la vida que en tu veig idealisada!
NURIA
Procuri per vostè. No pensi en la meva sort. La meva sort és aquesta: no men mereixo d’altra.
DAVID
Tu t sents morir ofegada… No t podràs resignar mai a viure com una esclava!
NURIA
Oh! Quin horror!
DAVID
Desperta d’aquest ensopiment que t té com estabornida! Rebela-t contra tot i contra tots! Els meus braços t’esperen pera amparar-te! Ets meva! (L’abraça.) Ets meva! Que m’ho disputin! Que vinguin a arrencar-te dels meus braços! (La besa apassionat.)
NURIA (vençuda d’amor)
Ah!
DAVID
Ets meva!
NURIA (quasi plorant)
David!
DAVID
No ploris, Nuria, que l teu plor m’acobardeix i espanta. Sigues valenta i decidida, que t sobren energies pera ser-ho… Mira-m enamorada, am tota llibertat, com jo t contemplo a tu!. . . Dóna-m coratge pera deslligar les teves ales frisoses d’alçar el vol! (Poc apoquet, i amb idilica tendresa, la du, agafada per la cintura, cap al fons del bosc.)
NURIA (en veu molt baixa i dolça)
David! David!
DAVID (ben dolç i a cau d’orella)
Anima pura, verge de montanya, viola boscana que am la teva aroma humil i delicada m’endolceixes l’esperit! Amor de la meva vida, joia de l’art, per sempre, per sempre meva, per sempre més la meva estimada!
(Desapareixen. Curt silenci. Toma l’Arcadi tot adalerat.)
ARCADI (crida, mirant entorn seu)
David! David! Aon deu ser? David! David! Bah, bah!
(Es posa a pintar. Desprès d’un llarg silenci, apareix l’Adriá pel primer terme de la dreta.)
ARCADI
Ditxòs de vós, Adriá!
ADRIÁ
I, això, per què?
ARCADI
Home, perquè feu festa.
ADRIÁ
I vostè?
ARCADI
Jo? Mireu, treballant.
ADRIÁ
Això rai, perquè vol. Qui li priva de fer festa?
ARCADI
Ningú.
ADRIÁ
Aon té 1 company?
ARCADI
Ara mateix era aquí.
ADRIÁ
Sembla que ell no s’hi mata.
ARCADI
No gaire.
ADRIÁ
Veig que li ha provat aquest terreny.
ARCADI
Molt. En cosa de quatre mesos no més s’ha posat tant bo que ja sembla tot un altre.
ADRIÁ
Que sí, que sí.
ARCADI
L’haguessiu vist a Barcelona! Pobret! S’acabava d’empassar!
ADRIÁ (amb ironia)
De quin mal patia?
ARCADI
Encara no ho he arribat a entendre. L’un metge deia una cosa; l’altre, una altra. A casa seva creien que era tisic.
ADRIÁ
Si que estava apurat!
ARCADI
Molt! Sort de les aigües d’aquest poble, perquè, si no, ja no sen cantaria gall ni gallina. Després, com que aquí ha estat sempre tant ben cuidat…
ADRIÁ
Sí, crec que sí.
ARCADI
Jo us en responc.
ADRIÁ
Ja estic enterat de la manera que s porten amb ell a l’hostal.
ARCADI
Voleu callar! Ni que fos un fill!
ADRIÁ
0 un gendre. Tot-hom li té llei.
ARCADI
I que s’ho mereix.
ADRIÁ (sempre amb ironia)
Prou. Llàstima que la noia ja estigui compromesa!
ARCADI
Que voleu dir que haurien pogut arreglar alguna cosa?
ADRIÁ
Vaia.
ARCADI
Vos ho creieu?
ADRIÁ
Per que no?
ARCADI
No veieu que en David és un xicot… com us diré?… un xicot…
ADRIÁ
Vol dir un senyoret. I jo sóc un pagesot…
ARCADI
No parlo per vós, home!
ADRIÁ
Veig que la moça li agrada… que li parla més de lo que li pertoca…
ARCADI
Sense segona intenció.
ADRIÁ
Això no ho sé… Lo que si li asseguro és que a mi no m plau massa.
ARCADI
Home, no us ho prengueu així!
ADRIÁ
M’ho prenc com ho haig de pendre, que ho veig clarament. El seu amic creu poder-se burlar de mi, i que no ho provi, que, si no sap qui sóc, ho sabrà.
ARCADI
I ara! Qui us ha alarmat?
ADRIÁ
Ningú. Digui-li que vagi alerta, perquè si s’ha posat bé de salut en aquest poble, pot perdre-ho tot d’un plegat.
ARCADI
No us feu tant poc favor! Si alguna brometa, tant ell com jo, fem a la Nuria, ho podeu ben creure, no és mai am cap mal fi.
ADRIÁ
Si no m refereixo a vostè!
ARCADI
És que sóc jo l’unic que devegades potser em propasso una mica.
ADRIÁ
Si és ell, el que s propassa! De vostè res me fa res: ja veig que és el seu tarannà. Però ell…
ARCADI
Que 1 coneixeu poc an en David!
ADRIÁ
Així no l’hagués conegut mai!
ARCADI
Si parleu per alló d’ahir vespre… sabeu ?… allò del retrato…
ADRIÁ
Sí: sem va posar malament.
ARCADI
No n feu cas! A Barcelona sen fan molts de retratos. Jo mateix he pintat senyores ben maques… i com si res. Quin mal és? Veureu: és el nostre ofici.
ADRIÁ
Vostès a Barcelona facin lo que ls-e sembli bé; però aquí procurin llaurar dret, o del contrari…
ARCADI
No ho agafeu tant a la valenta, home! Ja ho sabem que s’acosta l’hora…
ADRIÁ
Sí…Jo li prometo que, pesi a qui pesi, la Nuria serà la meva dòna.
ARCADI
No ho ha de ser!
ADRIÁ
Potser que m costi algun sacrifici.
ARCADI
No us entenc.
ADRIÁ
O algun disgust. Veurem. Però que la Nuria serà meva!… (Passa a l’esquerra). Digui al seu company que no s’emboliqui, que no s busqui lo que no té. Digui-li que les aigües poden cambiar-se, que si fins ara li han provat…
ARCADI
No tingueu por!
ADRIÁ
Jo n tinc molta, de por!
ARCADI (bromejant)
És que mala herba mai mor.
ADRIÁ
Així ho diuen. Però, nosaltres, els pagesos, sap què fem am la mala herba?
ARCADI
Què feu?
ADRIÁ
La seguem.
ARCADI
Oh! Prou que rebrota.
ADRIÁ
Devegades.
ARCADI
Sempre. O bé n surt de nova.
ADRIÁ
Allavors… l’arrenquem d’arrel: per xò hi som nosaltres. (Am veu concentrada.)
ARCADI
No ho sabia.
ADRIÁ
Doncs, ja ho sap. Quan vingui l senyoret, no s descuidi de dir-li.
ARCADI (amb ironia)
No passeu ànsia.
ADRIÁ
Sembla que vostè també…
ARCADI
Què?
ADRIÁ
Que s’ho prengui a tall de mitja manta.
ARCADI
Fugiu, home! Sempre és bo l saber.
ADRIÁ
És que, si no…
ARCADI (fent una rialleta conciliadora)
Que no aneu cap a l’hostal?
ADRIÁ (anant-sen)
No, no encara.
ARCADI
Adéu-siau, doncs.
ADRIÁ
Ah! Sí. Ja men distreia… Que s’hi conservi.
ARCADI
Igualment.
(L’Adriá seu va, molt recelós, pel primer terme de l’esquerra. L’Arcadi queda mirant-sel.)
ARCADI
Aon deu haver anat aquell xicot?
(Pinta. Llarg silenci. Apareix en David precipitadament un xic traspostat.)
DAVID
Arcadi!
ARCADI
Ai, gràcies a Déu!
DAVID (en veu molt baixa)
Calla, calla!
(Se sent plorar a la Nuria.)
ARCADI
Eh? (Sorprès.) Què sento? Plors de dòna?… Sí!… David!… (Amb accent molt dramàtic.)
DAVID
Pst! Calla, calla, Arcadi!
(L’obliga a amagar-se darrera dels arbres.)
ARCADI
Però…
DAVID
Calla! Vine! Amaga-t, amaga-t!… Corre!… (Passa la Nuria, amb el canti a la mà, aixugant-se ls ulls pera contenir son plor delicadissim. En David la mira am goig i llàstima a la vegada. Al passar aquesta pel seu costat, va a consolar-la i ni gosa dir-li res. Quan la Nuria ha desaparegut, l’Arcadi, sol·lícit, neguitós, se dirigeix an en David.)
ARCADI
Però, David… ?
(En David s’asseu a l’herba moll trist, posant-se les mans a la cara.)
L’escena representa l pati i el frontis d’un hostal. El fons és un paisatge molt pintoresc. Al darrer terme s’ovira la silueta d’unes montanyes blaves que s’enlairen per damunt d’altres un xic mes properes i més pujades de to. El segon terme, o siga la vessant d’aquestes montanyes, està molt ben conreat. Sembla talment una prada, d’un verd frescal i lluminós. Al fons, atravessant l’escena, hi ha la carretera am guarda-rodes i piles de grava. A l’esquerra, a primer terme, el frontis de l’hostal; al costal de la porta hi ha una finestra que dóna a la cuina, i una altra, a l’alçada de primer pis, plena de testos am clavellines, un ram de llorer sec, una ampolla amb oli d’herbes i una olla foradada pera niuar-hi els aucells. Davant del portal, ocupant la meitat de l’escena, s’enfila una parra ufanosa am molts penjolls de raims verolats, a sota la qual hi ha una taula i dos bancs de fusta ja negrosos i esberlats d’estar a l’intemperie. A ran de la finestra de la cuina hi ha un pou del que s pot extreure aigua per medi de corriola i galledes. Els pilans d’aquest estan entortolligats per una enredadera d’eura. Per entremig dels pilans se veu un paller i algun arbre. Al costat del pou hi ha un pedriç tot ple de testos am rosers, clavellines i violers. A la dreta, una figuera am molt brancam que s’extén per l’escena. Repenjats a la soca, uns quants feixos de canyes seques. És al dematí d’un dia d’estiu molt assoleiat.
(En Blai està pouant una galleda d’aigua. Té l porró al costat del pou. Aprop de la taula hi ha una altra galleda de fusta. Apareix l’Adriá pel fons.)
ADRIÁ
Bon dia, Blai.
BLAI
Hola, noi! Què diem de bo?
ADRIÁ
Per ara, ja ho podeu veure. I vós?
BLAI
Trempat com sempre.
ADRIÁ
Me n’alegro.
BLAI
Acosta-m aquella galleda. (Per la que hi ha aprop de la taula.)
ADRIÁ (donant-li)
Teniu.
BLAI
Ah, ah! És fresca com una rosa. (Per l’aigua que aboca a la galleda. Després hi posa l porró.) Ho veus, home?… Quima! Quima!
QUIMA (de dintre estant)
Què vols?
BLAI
Vès.
QUIMA (traient el cap per la finestra)
Què hi ha? Ah! Tu, Adriá?
ADRIÁ
Hola, Quima!
BLAI
Fes-li esmorzar.
ADRIÁ
No; no us amoïneu, per mi.
QUIMA
I ara, tu, també! (Desapareix.)
ADRIÁ
Vès ara per què… ?
BLAI
Deixa, home!
(Curt silenci.)
ADRIÁ
Aont és la Nuria?
BLAI
Potser és a dalt.
(Surt la Quima am dos plats de terriça, dugues forquilles, un pa moreno i una ganiveta.)
QUIMA
Apa: mentrestant llesqueu-vos pa, que desseguida porto lo demés.
BLAI
Tu: vès, arregla-ns una mica de ceba, unes quantes olives i, si pot ser, algun tomatec.
QUIMA
Està bé.
BLAI
Pera començar a fer rodar la mola.
QUIMA
Està bé.
(Sen va a la cuina.)
BLAI (llescant pa)
Ah, ah!
ADRIÁ
Sí que triga la Nuria!
BLAI
Estigues pel menjar, home! Ja la veuràs. Am quin humor t’hi presentaràs, si encara no tens gens d’aliment al còs?
ADRIÁ
Es que…
BLAI
Deixa-t d’esques! Quina fal·lera!
ADRIÁ
No tant!
BLAI
Quan jo festejava am la Quima, em pots ben creure, no rompia mai el foc que abans no m’hagués atipat bé. L’estimació am gana… què vols que t digui?… no ha fet mai per mi.
(Apareix la Quima amb una plata plena de mongetes fregides i unes quantes costelles fetes a la brasa. A l’altra mà porta una amanida de ceba, tomatec i olives.)
QUIMA
Apa, ja està.
BLAI
Som-hi!… Té. (Ofereix la plata a l’Adriá.)
ADRIÁ
Preneu, home, preneu.
BLAI
Pren tu primer, que jo, quan en tinguis prou, faré canèt i nèt.
ADRIÁ
Doncs, teniu gana!
BLAI
Psè!… Encara, encara.
QUIMA
És un sac de mal profit.
BLAI
Sí. Què hi faràs, si un hom és així? Apa, apa, sense por! (Serveix a l’Adriá.)
ADRIÁ
Prou, home!
BLAI
Atipa-t i amaga-t pa!
QUIMA
No us ho acabareu tot.
ADRIÁ
Prou, prou! (Enretira l plat.)
BLAI
I tu, que també has d’esmorzar?
QUIMA
No. Ja ho he fet.
BLAI
Veus, jo? Tot hi va! (S’aboca tot el menjar.) Té: ja pots rentar-la. (Per la plata.)
QUIMA
Que no tens gana, Adriá?
ADRIÁ
No gaire.
BLAI
Que no piques? Pren un tallet de tomatec.
ADRIÁ
Teniu raó. (El pren.)
BLAI (donant-li l porró)
I beu, de passada.
ADRIÁ
No tinc set, encara.
BLAI
Doncs, beuré jo. (Beu refilant. Curt silenci.)
QUIMA
I com xerrica! Prou! Prou, Blai!
ADRIÁ
Calleu, que l fareu ennuegar.
QUIMA
Apa, apa, quina manera d’alçar el colze!
BLAI (deixant de beure)
Ah, ah! Què ten sembla?
ADRIÁ
Quin halè teniu!
BLAI
I quina refilamenta! Apa, beu, que és fresc.
ADRIÁ
Vinga.
BLAI (donant-li l porró)
Té. A veure si aguantes gaire.
QUIMA (fadigada)
Ai, Senyor!
BLAI
Que ets mut? Que no hi fas un refilet, Adriá?
QUIMA
Vaia, que l faràs riure i es tacarà!
BLAI
Amunt, amunt, noi! Apa, que és teu!
ADRIÁ (rient i deixant de beure)
Vatua l’home!
QUIMA
Té! Veus, poca solta? Tot l’has fet tacar.
BLAI
Oi, sí! (Esclafint a riure.) Tot el davant t’has ensolfat. Bé: això rai, que a la bugada sen va !
QUIMA
Ho haguessis de rentar tu!
BLAI
Veus? Tu, am solfes, no saps refilar, i jo, sense, sí. No series pas bo per músic.
ADRIÁ (rient)
N’hi ha un feix de vós!
BLAI
Així m’agrades!
QUIMA
Deixa-l estar, Adriá, que n’hi falta un bull.
BLAI (brindant el porró a la Quima)
Té, té: beu i calla.
QUIMA
Vés, troç d’ase!
BLAI
Apa, menja, Adriá: no t’adormis.
ADRIÁ
No us amoïneu.
BLAI
Noi, per tu faràs, doncs.
QUIMA
Com les trobeu aquestes costelles?
BLAI
Bones, bones. Es deixen menjar.
QUIMA
Digues, Adriá, digues: són tendres?
ADRIÁ
Sí, molt tendres: bona carn.
QUIMA
No són pas un xic crues?
BLAI
No: estan al punt. Una mica fumades, potser!
ADRIÁ
No, són fumades!
QUIMA
Aquest sí que en tot ha de trobar taps!
BLAI (cridant el gat)
Spsí! Spsí! Marruixa, marruixa! Aont és el gat?
QUIMA (amb espontanitat)
A la galleda.
BLAI
Mira, mira, que és de la broma!
QUIMA
Que ho sé jo ont és, el gat?
BLAI (llença un òs de costella)
Té: ja ho trobaran els goços.
ADRIÁ
Vaja, ja estic satisfet.
QUIMA
Voleu un raim?
ADRIÁ
No: jo no vui res més.
BLAI
No t sents am més coratge, ara?
ADRIÁ
Ja ho crec!
BLAI
Doncs, apa, que vingui la noia i garleu tant com volgueu. (A la Quima.) Ja pots treure tot això.
QUIMA
Ja va. (S’endú ls plats i lo demés a la cuina.)
BLAI
Encenem un radical. (Se treu un cigarro dels petits.) En vols un?
ADRIÁ
No, gràcies.
BLAI
Tu mateix.
ADRIÁ (després d’un curt silenci)
I què se n’ha fet, de la Nuria?
QUIMA
No fa gaire que era aquí. (La Quima desapareix.)
MINGO
Nostramo?
BLAI
Què hi ha, Mingo?
MINGO
Que heu abeurat el bestiar?
BLAI
Sí.
MINGO
Així, res.
BLAI
Dóna-li una mica de gra.
MINGO (tot anant-sen)
Desseguida.
BLAI
Tu! Escolta.
MINGO (girant-se molt decidit)
Què mana?
BLAI
Que ja has esmorzat?
MINGO
Estona ha.
BLAI (oferint-li l porró)
Té, doncs: beu un trago.
MINGO
Visca!
BLAI
Beu!
MINGO
Vaia, bevem. (Beu refilant.)
BLAI (a l’Adriá)
Què tal? Eh? Què men dius d’aquest deixeble?
MINGO (deixant de beure)
Ha anat bé la passada?
BLAI
Molt. Apa: ves amb els animals.
MINGO
(Sen va, i a l’esser al fons retrocedeix.) Ah! Escolteu…
ADRIÁ
Au, a l’estable!
MINGO
Eh?… (Mirant de reüll a l’Adriá.)
ADRIÁ
Apa, vés, beneit!
MINGO
A qui dius beneit, ximplet, més que ximplet ?
BLAI (reconvenint-lo)
Mingo!…
MINGO
Aquest poca solta!…
BLAI
Que no vols callar, Mingo?
MINGO
No, que no vui callar! Primer reventaria! Torna-m’ho a dir, de beneit! Torna-m’ho a dir, maco! (Provocant-lo molt indignat.)
ADRIÁ
Vés, vés a parlar amb els senyorets, que t donaran anguila!
MINGO
I ben nèt que si! Que t penses que són tant agarrats com tu?
BLAI
Vés-ten, Mingo, vés-ten!
MINGO
No men vui anar que no hagi cantat les quaranta an aquest presumit.
ADRIÁ
Te deixo estar per criatura!
MINGO
Perquè no tens coratge pera res. Ja ho saps que no ets ningú!
ADRIÁ
Llamp de Déu!…
BLAI
Vaia, Adriá!…
ADRIÁ
Vés-ten, si no vols que t faci un cap nou! Vés-ten !
MINGO
Que t’has cregut que perquè sóc pobre m’has de fer la llei com te dongui la gana? No, noi, no! Ja s’ha acabat la paciència! I si tens ràbia perquè les coses no t marxen prou planeres, mira, fes com jo: posa-t’hi sal.
ADRIÁ
Bé: què vols dir amb aquestes paraules?
MINGO
Ja ho saps lo que vui dir.
BLAI
Mingo, Mingo! Mira que si m fas enfadar… !
MINGO
Així: defenseu-lo!
ADRIÁ
Ja estàs ben llest! (Molt despreciatiu.)
MINGO
Vés a explicar-ho a la Nuria, tot això que t’he dit! Corre! Que ella t’encoratgi!
BLAI
Marxa, marxa d’aquí, com una reïra!
MINGO
Ja men vaig, i ben depressa, perquè veig que encara m’entrebancaria.
BLAI
Apa!
MINGO
Endavant, hereu, endavant! Fes-los glatir força als pobres, am la teva guardiola! Ja ho sabem que és curulla de diners. Però, mira: jo n tinc una altra aquí (senyalant al cor) que vessa de goig i d’alegria.
ADRIÁ
Vés, noi, vés a la teva feina!
MINGO
Vaia, salut! (Seu va rient amb ironia.)